Polítiques patrimonials: ‘Patrimoni, política i ciutadania’, de Manel Miró

moll Empuries_Wikimedia A. DE GRAAUW (Artreve)

Polítiques al servei del patrimoni o patrimonis al servei de la política? És una pregunta que pot arribar a semblar capciosa en el sentit que pot induir a pensar que és bo que la política estigui al servei del patrimoni i que és dolent que el patrimoni estigui al servei de la política o a pensar que ambdues coses són incompatibles. La realitat, però, és que patrimoni i política han de conviure i que el nostre judici sobre la seva relació estarà en funció de la nostra opció política.

Un cop vaig sentir dir que la bomba de neutrons havia estat un invent molt positiu per al patrimoni, doncs destruïa a l’enemic sense fer malbé el seus monuments. Deixant a banda que aquesta boutade estigui inspirada per una visió molt estreta de patrimoni, entès només com a patrimoni material, el que m’interessa destacar és que reflecteix una idea de política que està al servei del patrimoni però que… està en contra de les persones. Un exemple més proper d’aquest mateix plantejament el trobaríem en aquells casos on s’ha foragitat a persones amb pocs recursos d’un centre històric per a convertir-lo en una zona monumental atractiva per als turistes.

Personalment penso que és bo que el patrimoni estigui al servei de la política, sempre que aquesta política estigui al servei dels ciutadans i respecti les lleis de preservació del patrimoni de les quals ens hem dotat democràticament. El punt de discussió, aleshores, serà com fem servir el patrimoni o quin paper li donem al patrimoni en el model de societat que cadascú de nosaltres defensem.

La construcció de l’estat democràtic a Espanya va donar peu al desenvolupament de polítiques orientades a la preservació del patrimoni obrint una etapa que podríem anomenar legislativa, caracteritzada per la redacció de lleis de patrimoni (com la Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Español o la  Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català) i, també, de normatives amb les quals es va intentar aturar o, si més no, minimitzar el procés de destrucció de bens patrimonials que havia provocat l’agressiu model de desenvolupament turístic i urbanístic iniciat durant el franquisme i continuat després.

Amb la implantació dels ajuntaments democràtics i la creació dels governs autonòmics, les polítiques de patrimoni es van multiplicar en els diferents nivells territorials i administratius. A més a més de les lleis, aquesta “etapa legislativa” es va caracteritzar per la proliferació de catàlegs, inventaris, cartes arqueològiques o plans especials, que posaven de manifest que l’atenció de les polítiques patrimonials estava centrada en la creació de les eines que permetessin un eficaç control dels recursos del país. En la mesura que aquestes normatives defensaven el patrimoni de l’especulació es pot dir que havien sorgit de polítiques que estaven “al servei” del patrimoni.

Amb l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea el 1985 i coincidint amb els anys de preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, es va obrir pas una nova etapa en l’àmbit de les polítiques patrimonials, la de la proliferació d’equipaments. Amb els seus alts i baixos, aquesta etapa va durar fins el 2008 i es va caracteritzar per la construcció d’un gran nombre de nous equipaments patrimonials, la remodelació d’equipaments existents i la restauració de monuments. En aquest període destaca la irrupció d’un nou tipus d’equipament patrimonial, els centres d’interpretació, que es va multiplicar arreu del país.

Durant aquesta etapa es va incrementar molt substancialment la recuperació de bens patrimonials i el concepte del que és patrimoni es va ampliar integrant patrimonis que tradicionalment havien estat desatesos com el patrimoni immaterial o el patrimoni industrial. Això va anar acompanyat d’un creixement del consum cultural i de la consolidació del turisme cultural com un nou sector d’activitat econòmica que obria grans expectatives per al desenvolupament local, especialment en llocs que havien vist desaparèixer les seves activitats tradicionals com ara zones mineres, rurals o industrials. En molts d’aquests llocs el patrimoni, entès en un sentit ampli, va esdevenir una esperança de futur.

De manera natural i legítima, el patrimoni es va posar al servei de la política, fet que havia de ser positiu per al patrimoni doncs havia d’afavorir la seva integració de manera més activa en les dinàmiques de desenvolupament local. Aquesta concepció va ser potenciada des de la dècada dels noranta del segle passat per la Unió Europea, que va multiplicar el fons dedicats a la recuperació del patrimoni al considerar-lo un important jaciment d’ocupació i un motor de creixement econòmic. Tot feia pensar que el sector del patrimoni deixaria de ser aquell sector marginal que només interessava a la gent de la cultura i que generava poca ocupació.

Un símptoma clar del creixement del sector va ser, a més a més de la creació de nombrosos equipaments, la ràpida multiplicació d’ofertes formatives especialitzades en l’àmbit del patrimoni a les universitats d’arreu d’Espanya amb Barcelona com a capdavantera. També Barcelona, i especialment la Diputació de Barcelona, va ser pionera en promoure un enfocament modern i estratègic de la gestió del patrimoni. El projecte de modernització d’Empúries dirigit per en Jordi Pardo va esdevenir un referent per a una generació de professionals del patrimoni que en aquells moments tot just començaven.

Però posar el patrimoni al servei de la política implicava també riscos i en el balanç final d’aquestes dues dècades de creixement que va experimentar el sector del patrimoni a Espanya hi trobarem tant llums com ombres. Unes ombres que van fer que les grans expectatives generades esdevinguessin finalment minses realitats.

Si ens fixem en els arguments que han justificat la creació de la major part dels equipaments patrimonials que s’han construït a Espanya en les darreres dues dècades, molt sovint trobarem discursos que posen l’èmfasi en la recuperació del patrimoni, en la democratització de l’accés dels ciutadans a la cultura i en la contribució del patrimoni al desenvolupament local. Però en molts casos aquest discurs políticament correcte s’ha fet servir per justificar altres interessos, molt especialment per a justificar la despesa en la construcció d’infraestructures que han afavorit més al sector immobiliari que no pas al del patrimoni.

Són nombrosos els casos de restauracions de monuments que obeeixen més al caprici polític que a una estratègia pensada, o els casos d’equipaments patrimonials tancats al poc de ser inaugurats, és a dir, que el diner invertit en la recuperació del patrimoni no ha revertit després en la consolidació del sector sinó que només ha servit per alimentar la maquinària urbanística. Els milions d’euros invertits en recuperar patrimoni no han estat capaços de generar els llocs de treball que caldria esperar, i em refereixo als llocs de treball que s’haurien d’haver creat més enllà del moment de la construcció. És el cas, per exemple, de molts centres d’interpretació que han estat oberts mentre el cost de personal el pagava un pla d’ocupació, però que s’han tancat quan han hagut de finançar-se amb recursos propis. La precarietat ha estat la tònica general de molts d’aquests centres d’interpretació, la majoria d’ells mancats d’una direcció suficientment preparada i d’estratègies de gestió imaginatives i sostenibles.

També és significatiu que durant aquests darrers vint anys el debat polític sobre el patrimoni s’hagi centrat principalment en “quins” patrimonis calia posar en valor (recordem la gran polèmica sobre el Born que encara està viva) i no en “com” s’havia de gestionar el patrimoni. Semblaria doncs que el “relat partidista” hagués substituït al “relat democràtic” i el debat “ideològic” al debat “polític” ¿Com podríem distingir quina idea política ha hi ha darrera d’un projecte de recuperació del patrimoni més enllà de fixar-nos en la temàtica escollida?

El 2008 l’explosió de la bombolla immobiliària va fer trontollar el sistema i, com no podia ser d’altra manera, va afectar durament al sector del patrimoni. En primer lloc, a les empreses vinculades més estretament al sector de la construcció com les d’arqueologia o d’exposicions. Després va tocar el torn als treballadors i les empreses vinculades al sector de l’administració pública com el personal laboral de museus i monuments i les empreses de consultoria.

El resultat ha estat l’aprimament d’un sector que havia crescut sense control. Mentre el diner fluïa amb abundància el sector del patrimoni a Espanya va créixer de manera desordenada, hereu d’una tradició que ha posat més l’accent en l’administració dels recursos que en el que podríem anomenar la “gestió creativa”, una tradició que no ha estat capaç d’assimilar d’una manera real la visió estratègica del patrimoni com a factor de desenvolupament local i que es manifesta en una sèrie de tics com la manca generalitzada d’una clara planificació estratègica i territorial de les intervencions, l’escàs interès per modernitzar els instruments de gestió patrimonials, l’erràtica implantació de la formació professional i un major interès per l’ús propagandístic que per l’ús social del patrimoni.

M’agradaria pensar que la crisi en la que estem immersos servirà per a prendre consciència d’aquests tics i mirar de posar-hi remei. M’agradaria pensar que aprendrem del passat i el nostre sistema patrimonial esdevindrà més eficient i no només més prim. M’agradaria pensar que el nostre sector del patrimoni serà capaç de donar sortida laboral als professionals del patrimoni i que conviurà de manera harmònica amb un nou sector turístic més sensible al concepte de sostenibilitat. M’agradaria pensar que això seria possible si poséssim el patrimoni al servei de la política i la política al servei dels ciutadans. De debò que m’agradaria pensar-ho.

Manel Miró
Responsable de l’Àrea d’Estudis i Planificació de Stoa i
professor d’interpretació del patrimoni a diferents universitats.

Peu de foto: moll Empuries_Wikimedia A. DE GRAAUW (Artreve)
Empúries, referent d’un enfocament modern i estratègic en la gestió del patrimoni

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s