Polítiques patrimonials: ‘El paper dels professionals en la relació entre política i patrimoni’, de Martí Casas i Payàs

Estat actual de l'absis de Taüll
“Estat actual de l’absis de Sant Climent de Taüll, on encara és visible l’empremta de les pintures murals que el decoraven, arrancades a principis del segle XX per salvar-les de l’espoli”

Els tècnics i professionals vinculats al patrimoni cultural parlen sovint de la política i dels polítics com si formessin part d’una realitat absolutament aliena a la seva tasca. Com si ocupessin el seu lloc de responsabilitat només per posar-los traves o fer-los perdre el temps en gestions inútils. No dic que no hi hagi càrrecs polítics, potser massa, que responguin a aquest perfil de superior perepunyetes. I és evident que qui té una responsabilitat política, per la mateixa naturalesa del seu càrrec, ha de dedicar moltes hores a tasques que tenen ben poc a veure amb la gestió patrimonial. Tot això però, no ens ha d’impedir veure i reconèixer la realitat: patrimoni i política estan íntimament lligats. I no només perquè bona part del patrimoni que conservem ha estat promogut des del poder i, per tant, des de la política (ja ho sabem: l’art ha estat sempre un producte de les elits), sinó perquè ha estat la política la que, al capdavall, ha donat carta de naturalesa i d’existència al patrimoni a través de les lleis. Per tant, encara que costi de reconèixer, el patrimoni neix de la política i no podem desvincular-lo d’ella.

Que patrimoni i política estiguin tan íntimament lligats no vol dir que aquest vincle sigui plàcid. Al contrari. La relació ha estat, és i serà sempre conflictiva. El que cal és cercar la manera de minimitzar aquestes friccions. De fet, això és el que hem estat fent en els últims cent anys. Tal com explicava Manel Miró en el post anterior, la democràcia ha servit, en primer lloc, per dotar-nos d’un marc jurídic que ajudi a pacificar aquesta relació i estableixi un marc de debat i de decisió reconegut per totes les parts. I ha estat, sens dubte, un gran pas. Només cal veure què passava a principis del segle XX. La campanya d’arrencament de les pintures murals de les esglésies de la Vall de Boí no va ser una decisió política freda i raonada, sinó una campanya agosarada i, sobretot, desesperada, per salvar a través de l’acció directa un patrimoni que la política, aleshores, no estava capacitada per protegir: perquè no hi havia lleis, perquè no hi havia voluntat de fer-les i perquè no hi hauria hagut mitjans per fer-les complir. Si aquestes pintures són avui a Catalunya i en un museu públic, i no a l’estranger o en mans privades, va ser perquè els polítics que hi havia al darrere es van comportar més com a antiquaris sense escrúpols, imitant els mètodes d’aquells a qui volien parar els peus, que com a polítics.

Un altre dels grans avenços de les lleis patrimonials nascudes de la democràcia ha estat el reconeixement dels experts i els professionals del patrimoni com a veus autoritzades amb una certa capacitat de decisió. Els arquitectes i historiadors que al llarg del segle XIX no van poder fer res per salvar els nombrosos monuments que van caure a terra amb l’excusa, no sempre certa, del progrés, avui tindrien veu, vot i potser dret de veto gràcies al paper que els atorga la llei. Aquesta, però, no pot regular-ho tot. La legislació estableix les normes del joc i, sobretot, uns límits d’actuació, però en realitat l’acció, el joc, es troba encara en mans de la política, que és qui ostenta el monopoli de la decisió: és la política qui decideix si s’inverteix en restauració aquí o allà, si es cataloga aquest bé o aquell altre o si es construeix aquest equipament o no. Als professionals del patrimoni se’ls reconeix un paper important com a consultors i mediadors, però el seu poder de decisió és, en molts contextos, limitat. Així, de la topada entre les decisions polítiques i el criteri dels agents patrimonials és d’on neixen, avui dia, alguns dels conflictes més encesos entre la política i el patrimoni. Quins són els principals motius de fricció? Apunto a continuació els que crec més importants:

– Autonomia de gestió. Els professionals haurien de poder gestionar el patrimoni i desenvolupar les seves idees i projectes amb major llibertat i autonomia. L’experiència ha demostrat que els museus i centres culturals que millor funcionen són aquells que s’han constituït com a organisme autònom, amb plena responsabilitat jurídica i de gestió. Aquesta fórmula, però, no es pot fer extensiva a totes les institucions públiques, ja que l’estructura autònoma té un cost que molts centres mitjans i petits no es poden permetre. El gran problema és que són, justament, aquestes institucions de menor dimensió les que més pateixen els efectes de les ingerències externes. Aquí, el destí i la tasca de molts professionals sovint depèn totalment de la voluntat del seu màxim responsable polític. Això fa que molts tècnics i gestors, especialment en èpoques de crisi com l’actual, se sentin insegurs i treballin amb por. Un control polític excessiu perjudica en primer lloc els professionals que el pateixen, però també lesionen les institucions on es permet aquest control, perquè impedeix que els treballadors puguin parlar amb llibertat de les coses que no funcionen correctament. Cal, doncs, un canvi d’actitud i majors dosis de generositat per part de les autoritats.

– Els usos i la conservació del patrimoni. Perquè el patrimoni estigui veritablement al servei dels ciutadans, el poder polític n’ha de garantir la conservació però també ha de procurar que tingui un retorn social. I això, en molts casos, passa per donar-li un nou ús que actualitzi la seva relació amb la societat que l’ha preservat. Aquesta actualització requereix gairebé sempre una intervenció de reforma i de restauració dels béns patrimonials que, sovint, és motiu de discòrdia. En un camp on a vegades s’enfronten posicions maximalistes de signe oposat, caldria intentar garantir un debat serè que permeti consensuar la solució més raonable. Ni tota intervenció hauria d’estar permesa, com defensen amb vehemència aquells polítics que sempre veuen el patrimoni com un destorb, ni es poden fossilitzar els béns culturals mantenint-los en un suposat estat original pels segles dels segles, com pretenen alguns professionals. Han estat excessives les intervencions sobre els edificis que allotgen el Museu Picasso, sobre el palau de la Suda de Tortosa o sobre el Teatre Romà de Sagunt? Probablement. I tant en aquests com en altres casos, potser caldria temperar l’afany intervencionista dels arquitectes. Ara bé, és preferible el seu estat anterior, en alguns casos ruïnós, al seu ús públic actual?

D’altra banda, què cal fer quan el patrimoni entra en conflicte amb les necessitats de la societat actual? Quan és obligatori conservar i quan és possible destruir? Crec que la solució més adequada és analitzar la relació cost / benefici tant d’una opció com de l’altra, i tant des d’un punt de vista cultural com econòmic. Valia la pena conservar la vil·la romana de la Sagrera si això suposava haver d’invertir grans sumes de diners per paralitzar o desviar el recorregut del TAV? Penso que no. El que caldria haver fet, però, és documentar millor el subsòl per on havia de passar la línia ferroviària per tal d’intentar evitar que es destruïssin jaciments importants que s’intuïa que hi eren però que no es coneixien prou bé. Dos casos més: les magnífiques restes arqueològiques descobertes sota el Mercat de Santa Caterina no es van poder preservar en la seva totalitat perquè el barri no hagués acceptat que es canviés el projecte ni que el mercat es mogués de lloc. El cost social de la decisió era més elevat que el valor de la pèrdua patrimonial. Per què s’han conservat les restes trobades sota el Mercat del Born, aleshores? Perquè la funció comercial originària d’aquest edifici ja havia quedat obsoleta, i allò primordial era que se li atorgués un nou ús que generés un retorn social. Si l’edifici admetia diferents usos culturals, no ha estat millor donar-n’hi un que ha permès conservar el jaciment que un altre que implicava destruir-lo?

– La lluita per la iniciativa patrimonial. El concepte de patrimoni cultural no és fix ni inamovible, sinó que va evolucionant. Tampoc no és unànime: varia d’una persona a l’altra i d’un grup social a un altre. Des de l’arribada de la democràcia, la majoria social s’ha mostrat cada vegada més sensible envers el patrimoni i ha ampliat el concepte cap a nous àmbits que fins aleshores no hi tenien cabuda, com ara el llegat industrial. Però perquè aquest canvi de mentalitat de la societat tingui una traducció legal cal que el poder polític el validi. I en els darrers anys la política sovint ha anat massa a remolc de la societat i dels experts en aquest aspecte, i a vegades s’ha mostrat poc receptiva a les seves peticions. Aquesta divergència de criteris acaba generant un xoc de legitimitats. Afortunadament, però, la democràcia ha permès que el resultat d’aquest xoc es decantés cada vegada més a favor de la iniciativa ciutadana i d’una visió més generosa del patrimoni. Durant el segle XIX i bona part del XX, quan no hi havia consens sobre què era un bé patrimonial s’originava una pugna desigual entre el poder polític i un cercle d’experts i erudits que sabien que tenien escàs suport social al darrere. Amb la progressiva sensibilització de la societat i l’eclosió dels moviments veïnals, han estat les entitats ciutadanes les que han passat a liderar amb força aquesta pugna amb el poder per la definició del patrimoni. I han obtingut grans victòries. Només a la ciutat de Barcelona, la llista és llarga i abasta des de la Casa Golferichs fins a Vil·la Urània o Can Ricart.

– La instrumentalització política del patrimoni. Les lògiques electorals de la democràcia fan que sigui gairebé inevitable que qui ha governat exhibeixi davant dels electors els resultats de la seva gestió. Una gestió que, de tant en tant, també inclou actuacions sobre el patrimoni cultural. Aquesta mena d’instrumentalització light no crec que sigui especialment perillosa i no val la pena fer-hi gaires escarafalls. El que els professionals sí que haurien de combatre i denunciar, en la mesura que els fos possible, són aquelles polítiques i institucions pensades fonamentalment com a eina de glorificació de qui les impulsa, sense que estiguin prou argumentades ni justificades des del punt de vista de la gestió i conservació del patrimoni. Aquesta mena d’instrumentalització hard sembla que hauria hagut de desaparèixer amb l’arribada de la crisi, però encara hi ha alcaldes que pensen a obrir el “seu” museu o el “seu” centre d’interpretació fins i tot quan tenen altres equipaments semblants al municipi en un estat de total abandó.

Igualment, crec que els agents patrimonials haurien de fer-se sentir més per denunciar aquells casos flagrants en què el patrimoni no només és instrumentalitzat, sinó que es converteix en una arma de lluita política. El cas del barri del Cabanyal, a València, n’és un exemple claríssim. La descatalogació injustificada d’un conjunt arquitectònic que gaudia de la màxima protecció pel simple caprici de voler fer arribar una avinguda fins al mar mereixia pronunciaments més unànimes per part dels professionals del sector. De la mateixa manera, crec que els tècnics de patrimoni farien un favor a la societat si participessin més sovint en debats patrimonials excessivament viciats per disputes ideològiques. És una llàstima, per exemple, que sobre el jaciment del Born pràcticament només haguem pogut llegir els articles militants de partidaris i detractors, on les argumentacions polítiques passen per damunt de les consideracions tècniques o científiques.

– La rendibilitat del patrimoni. Les dificultats econòmiques i pressupostàries dels darrers temps han portat alguns responsables polítics a reduir el debat sobre la gestió i conservació del patrimoni a una simple qüestió de números. Estic d’acord que les institucions patrimonials han d’intentar millorar el balanç entre ingressos i despeses, però també cal fer entendre a la política que els beneficis que el patrimoni aporta a la ciutadania sovint són molt superiors al seu cost de manteniment, encara que aquests beneficis no sempre es puguin calcular en euros.

Com en Manel Miró, jo també vull pensar que algun dia serà possible que el patrimoni estigui al servei de la política i la política al servei dels ciutadans. Crec fermament que en alguns contextos això ja és possible, però és cert que encara no és suficient i que ens queda un llarg camí per recórrer. En qualsevol cas, del que estic del tot convençut és que aquest futur ideal no serà possible sense la participació activa dels agents del patrimoni, que des del seu paper com a gestors i mediadors poden ajudar a fer grans passos en aquest sentit.

Martí Casas i Payàs
Llicenciat en Periodisme i en Història de l’Art, i ha cursat el Màster de Gestió del Patrimoni Cultural de la UB.
Ha col·laborat com a free-lance amb diferents museus i institucions.

Anuncis

One response to “Polítiques patrimonials: ‘El paper dels professionals en la relació entre política i patrimoni’, de Martí Casas i Payàs

  1. Hola Martí, en el conjunt de l’article hi estic d’acord, en detalls no, però m’ha encantat igual llegir la teva escriptura ‘incisiva’ ;):
    – parles de què els museus i centres culturals que millor funcionen són aquells que s’han constituït com a organisme autònom, amb plena responsabilitat jurídica i de gestió. Be, de fet de forma i en general sí, però si ens posem a pensar en la llunyania o ‘properia’ de les pressions polítiques, doncs em sembla que no se’n salva cap, els grans ténen els seus patronats i la representació política administrativa i finacera hi és, en el propi cor de l’equipament!i en tenim exemples molt recents.
    – parles de decisions que s’han pres en alguns jaciments on ha primat el cost social per sobre del valor patrimonial, i per a mi, les prioritzacions i els pressupostos són també maneres de fer política, per tant tornen a entrar els colors i les orientacions segons els criteris un altre cop polítics. El cost social sovint també està instrumentalitzat per qui gestiona políticament l’espai, i de vegades coincideix amb el benefici social ‘real’, ‘objectiu’, per a dir-ho d’alguna manera, i de vegades, doncs no.
    – I per acabar, totalment d’acord amb la participació ‘activa’ dels agents del patrimoni, per això considero fonamental i necessària la participació ciutadana per a donar-los/donar-nos empenta, qüestionament permanent i força mutua, ara més que mai!
    Agur! 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s