Polítiques patrimonials: ‘El concepte del clúster aplicat als museus’, de Jacqueline Glarner

Detall mosaic LaGarriga_JGladner

Detall mosaic. Visita CafèsPatrimoni a La Garriga, de J. Glarner

Un clúster patrimonial és una concentració geogràfica de museus, institucions i agents relacionats amb un determinat grup d’usuaris, producte o sector patrimonial. Aquesta agrupació crea unes activitats de concentració que proporciona avantatges per a tots als actors implicats. Aquesta és la definició del clúster industrial de la Viquipèdia en català, que he adaptat a l’àmbit del patrimoni cultural. Si en el món de les empreses, el concepte del clúster ja fa anys que està ben consolidat i fomentat per part de moltes agències de desenvolupament regionals, aquest tipus de col·laboració en el món patrimonial és embrionari per no dir inexistent.

De què es tracta? Parlem d’un grup nombrós d’institucions de tot tipus, totes elles relacionades amb la mateixa activitat – en aquest cas seria conservar, exposar i investigar el patrimoni cultural – en el mateix entorn geogràfic. Parlaré de museus per simplificar l’escrit, però les meves reflexions s’han d’entendre en clau més àmplia, incloent-hi tot tipus d’institucions patrimonials – com centres d’interpretació, monuments, etc.:

Agafem el cas d’una ciutat amb una oferta patrimonial variada, com Barcelona. Hi trobem museus de tot tipus (públics, privats, grans, petits, d’art, de ciències naturals, de xocolata i de cera), empreses que donen servei als museus (atenció al públic, neteja, seguretat, activitats pedagògiques, museografia, etc.), universitats que formen professionals, agències de turisme que porten visitants, escoles que envien alumnes, els habitants de la ciutat que busquen una oferta patrimonial interessant, divertida, enriquidora, i l’administració pública (Generalitat, Ajuntament i Diputació) responsables principals de fomentar polítiques patrimonials. Tots aquests agents tenen interès en que els museus tinguin bona salut, ja que repercuteix a tots d’ells d’una manera o altre. A més, l’entorn geogràfic, en aquest cas la ciutat, guanya en el seu conjunt com a hub de patrimoni cultural. Es tracta de general riquesa, no únicament pecuniària (però també!), i crear un entorn on tots els actors implicats siguin conscients que han de col·laborar per millorar, conscients de que el conjunt és més que la suma dels elements individuals. El que observo, però, és que generalment hi ha poca relació entre uns actors i altres.

Primer, els museus no col·laboren gaire entre ells
. Hi ha el cas de dos museus al centre de Barcelona que es toquen, que comparteixen un mateix conjunt arquitectònic d’un gran valor patrimonial, però que no es parlen, que no comparteixen recursos, idees, activitats etc. I això que depenen de la mateixa administració, l’Ajuntament en aquest cas. D’altres sí que ho fan, com els museus de l’Articket a Barcelona o bé diverses xarxes de museus, com per exemple la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona. Però no confonem el clúster amb una xarxa de museus. El clúster va més enllà implicant totes les parts interessades, stakeholders, d’un àmbit concret.

Segón, les institucions interactuen poc amb els altres agents del seu clúster patrimonial. M’ha sorprès en vàries ocasions que molts museus no haguin pensat mai en col·laborar amb una universitat, per exemple, amb estudiants que podrien ajudar en vàries tasques: la recerca, pràctiques de tot tipus, projectes concrets.
Recentment, però, va sorgir un projecte que s’apropa a la idea de clúster patrimonial: “L’Esplanada de Museus” a Montjuïc  agrupant museus públics, privats, l’administració i la Fira de Barcelona. És una iniciativa que neix de manera natural: les institucions estan agrupats en un entorn geogràfic limitat, veien que tenen interessos en comú i s’adjunten per col·laborar i millorar la seva oferta.  El fet que el projecte va ser molt criticat pel sector museístic un cop anunciat a l’abril del 2013 m’indica que aquest concepte de col·laboració estreta amb parts interessades és poc conegut, i per conseqüència, poc acceptat.

És una pena, ja que hi ha moltes coses que els museus podrien aprendre de les empreses en l’àmbit de la gestió i també de col·laboració. I hi ha més coses encara que els responsables de les polítiques patrimonials poden aprendre dels seus col·legues del departament de foment de l’economia. Crec que abans de res, hem de revisar la percepció que les polítiques patrimonials són cosa de dos: els polítics i els professionals de museus. En som presoners! És cert que l’administració hi té un paper important, però no és l’únic actor. Tots els agents implicats som responsables de les polítiques patrimonials en diferents graus. Fins i tot podem incloure-hi aquest blog de Cafès de Patrimoni, una plataforma de reflexió que ara parla sobre polítiques patrimonials. En formem tots part i en som tots responsables d’una manera o altre, en un grau o altre – d’influir i crear polítiques patrimonials.

Dit això i com a conclusions finals, és cert que l’administració pública té un pes especial i com a actor principal és ella que hauria de fomentar una política de clúster patrimonial. En concret: ajudar als museus d’un territori determinat (una ciutat o bé una regió, però com més petit el territori, millor) que hi hagi més col·laboració entre els museus i amb altres institucions. No es tracta de crear un clúster – de fet, el clúster ja existeix, els museus ja hi són, les empreses, els visitants, les universitats, etc.  El que s’ha de fomentar és la col·laboració estreta entre tots els agents.

La responsabilitat dels museus és sortir d’aquesta relació bidireccional amb els polítics, buscant aliances estratègiques, primer amb altres museus del seu entorn immediat (o més gran), i també – imprescindible – amb tots els agents implicats en el clúster patrimonial. Es tracta d’incorporar aquesta nova manera de col·laborar en la seva estratègia i adoptar-la com a eina de gestió. Les altres parts interessades del clúster han de veure el museu i l’administració com a socis d’un projecte comú: buscar el diàleg, proposar idees noves, dinamitzar les relacions, crear confiança.

Organigrama_JGlarner

Com a conseqüència, i en el cas del bon funcionament del clúster, l’estreta col·laboració dels actors que el componen fomenta la creació de noves idees, tan necessària per millorar tot el què estem fent. Crec que les persones implicades en crear i fomentar polítiques patrimonials han de buscar noves vies per sortir de l’estancament actual. És cert que no es pot adaptar al 100% la política de clústers d’empresa al món patrimonial, però si busquem similituds, veurem que podem començar per un canvi d’enfocament, obrint-nos a escoltar i col·laborar amb tots els actors interessats en conservar i gaudir del nostre patrimoni cultural de la millor manera possible.

Jacqueline Glarner
Llicenciada en dret i Màster en Gestió del Patrimoni Cultural de la UB. És responsable de comunicació d’una associació internacional de clústers i coordinadora acadèmica del Postgrau de gestió museística IDEC/Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Anuncis

3 responses to “Polítiques patrimonials: ‘El concepte del clúster aplicat als museus’, de Jacqueline Glarner

  1. Retroenllaç: SROI o el retorno social de la cultura | CARMΣMIX l'estraperlista·

  2. Hola Jacqueline, com saps m’interessa molt la idea que un dia vas plantejar del clúster, i crec que és factible, i necessària, però de vegades el territori, tant per lo sectorial o per lo geogràfic, és tan diferent (els interessos i objectius xoquen) que en resulta difícil, per no dir impossible.

    Parles del paper de l’administració pública, i aquí s’obre un gran debat: estic d’acord amb tu que hauria de fer de garant del patrimoni, però aquí tornen a entrar les discrepàncies sobre el concepte del que és cultura, i patrimoni, què haurien de tractar aquestes polítiques i fins a on hauria d’intervenir l’administració (poso el cas de fundacions propietàries de bens patrimonials d’interès local, nacional, internacional, parlo de reconeixements com els patrimonis mundials, i parlo de retorn social d’aquestes institucions cap a la societat que els acull i cap a les institucions públiques que han propiciat aquests reconeixements… hi és aquest retorn del privat cap al públic? I si no hi fos ho donem per vàl.lid?).

    És per això que donava tanta importància a la RSC, per a mi és la clau amb la qual hauria de moure’s tota política cultural que generés l’administració pública, si no contribueix al be comú d’una societat, si no hi ha retorn (i no parlem sols del retorn turístic que aquest govern prioritza per sobre de tot), sino retorn de benefici social, de benestar espiritual, d’identitat, d’inclusió social a col.lectius més fràgils, a famílies o a la pròpia ciutadania local -i un clar exemple seria l’excessiva política de preus que molts equipaments privats, i ara, inexplicablement, alguns de públics apliquen-, retorn educatiu, formatiu, aleshores no te gaire sentit.

    I tant si hi estaria d’acord a fer col.laboracions entre sector privat, públic i ciutadania, però com veiem encara queden moltes qüestions obertes, masses.

  3. Retroenllaç: Polítiques patrimonials: ‘Contra la desafecció, espais de debat’, de Carme Rodriguez | Cafès de patrimoni·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s