Polítiques patrimonials: ‘La participació com a eina de canvi, també en patrimoni’, de Montse Piñeiro

Can Pla_LaGarriga

Fa dies que reflexiono sobre aquest darrer tema de debat i no se m’acut altra cosa a aportar que la de reivindicar la participació. Com a ciutadans, no només vivim –la majoria- allunyats de l’activitat política diària (més enllà del repàs de premsa) sino que hem deixat en mans dels agents polítics també les decisions que recauen en l’àmbit del patrimoni i de la cultura en general.

És ben cert que tot un equip de tècnics a priori qualificats, són part d’aquests processos de gestió patrimonial, però massa sovint – ho sabem els que coneixem una mica aquest petit món– hem sentit als mateixos tècnics explicar pressions que han rebut, incomprensions, desqualificacions,… Existeixen col.lectius que s’han establert com autèntics bancs d’idees, de formació, de defensa del criteri tècnic –vegeu, per exemple, el cas dels gestors culturals a Catalunya-, però que, igualment, són poc tinguts en compte pels autèntics responsables de les decions polítiques i de la distribució pressupostària. Es pot acceptar una política cultural en la què no tingui cabuda l’aportació d’una associació professional o d’un col.legi?  Com es poden fer plans d’usos de llarg recorregut per equipaments patrimonials sense el criteri dels especialistes? Com es poden seguir mantenint ocults alguns territoris, alguns ciutadans, -com els anomenava l’amic D. Gutiérrez en un altre post-, només per raons d’estratègia o color polític? Després d’anys catalogant i classificant el nostre patrimoni, cal actuar i socialitzar-lo de debò. En aquest debat reivindiquem que hi ha de tenir cabuda tothom, així com no sembla de justícia que esdevingui un procés del tot condicionat per una qüestió de partides econòmiques de major o menor gruix. I tot i que l’actual context de crisi ha fet aflorar algunes iniciatives a favor del treball en xarxa (sovint iniciades des del sector privat o bé motivades per l’escassedat pressupostària), en tendències generals, seguim veient polítics treballant isoladament, al marge del gruix de museus, ignorant investigacions universitàries i científiques de pes, etc.

Crec que no ens queda més que partir de la base, participant en partits, plataformes o associacions; participant en  la creació i disseny dels programes electorals, dels projectes de país. Sí, sona dur i avorrit, de vegades. Sona a difícil i, potser, a arriscat. Sona, a voltes, a partidisme i clientelisme, si hem de ser clars… Bé, sona així perquè no acabem de creure en el canvi, perquè ens hem cregut que la política la fan “ells”. Amics i amigues, ens hem d’arremangar. Participem tant com bonament poguem, des de les estructures que ens siguin més abastables. Però prenguem part, perquè aquest país s’està redefinint, perquè la forma de fer lleis i de marcar estratègies pot modificar-se, perquè com a professionals tenim molt a dir i hem de tenir veu. I, per suposat, vot.

Montse Piñeiro
Arqueòloga i tècnica en difusió cultural
@montsepineiro

(imatge, Can Pla a La Garriga, de M. Piñeiro)

Advertisements

3 responses to “Polítiques patrimonials: ‘La participació com a eina de canvi, també en patrimoni’, de Montse Piñeiro

  1. Fantàstic Montse, estàs parlant de compromís, de responsabilitat i d’empoderament del patrimoni per part dels professionals com a tals i com a ciutadans, em sembla imprescindible i necessari per a lluitar contra l’immobilisme que afecta tant a la ns. societat i per tant, també al patrimoni… endavant! 😉

  2. Fa dies que estic manifestant que el gran error que hem comés els ciutadans d’aquest país ha esta donar confiança total als partits polítics. Quan es varen cel-lebrar les primeres eleccions democràtiques a l’any 1977, els partits polítics, inclós els d’esquerra, ens varen fer creure que ja no necessitaríem l’associacionisme de base doncs quedàvem ben representats al Parlament. Aquí ens varem equivocar. Ara és absolutament necessari recuperar l’associacionisme de base i la prova la tenim amb el moviment del 15M o la plataforma de l’Ada Colau que aconsegueixen resultats més efectius que els dels propis partits. Jo us recomano tornar a treballar formant col-lectius, recuperar la vida diària al carrer, el debat, la co-creació, en definitiva la sociodemocràcia. Personalment m’he incorporat al Parlament de la Ciutadania que ja estem treballant a fons per recuperar l’empoderament de la ciutadania.

  3. Retroenllaç: Polítiques patrimonials: ‘Contra la desafecció, espais de debat’, de Carme Rodriguez | Cafès de patrimoni·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s