Polítiques patrimonials: ‘Contra la desafecció, espais de debat’, de Carme Rodriguez

Cap avall_museu_by carmemix

Després de llegir durant aquestes darreres setmanes el que han escrit alguns companys sobre diferents aspectes de les polítiques patrimonials, se m’acut afegir a totes aquestes qüestions obertes altres observacions que ajudin a fer-nos comprendre el per què no ens podem desentendre d’un assumpte tan aparentment ferragós com és la política, i oferir altres propostes per sumar més continguts al debat:

– Què són les polítiques patrimonials i qui les fa? Sembla evident que són les normatives i lleis establertes en un marc jurídic acordat per les competències públiques de cada territori, però potser hauriem de ser més concrets i adonar-nos que no estem parlant d’un ‘ens’ abstracte i llunyà, sino que estem parlant de l’aplicació de mesures que afecten quotidianament a la nostra feina i al nostre entorn social: és política fer pressupostos, seleccionar personal directiu, obrir convocatòria de places, decidir les polítiques de preus d’un museu, donar ajuts o tancar aixetes a les línies d’investigació, fomentar els estudis acadèmics o retallar línies de beques, atorgar subvencions, fer distribucions sectorials sobre el territori, privilegiar uns espais per sobre d’altres, obrir concursos i escollir proveïdors, aplicar polítiques de públics, decidir les vies de finançament, l’obtenció d’ingressos i la destinació d’aquests recursos, decidir el trasllat de peces o la conservació de certes obres, escollir el contingut i la programació de les exposicions, fer inversions en noves tecnologies i campanyes de comunicació, aplicar les reduccions horàries d’un espai o eliminar o multiplicar els recursos destinats a activitats complementàries… Tot això i més és fer polítiques, per la qual ens afecta en primera persona, com a professionals i com a ciutadans.

Tampoc em voldria deixar els altres actors que també elaboren polítiques culturals i patrimonials: els agents privats, les empreses que interactúen amb el patrimoni i que estableixen, per exemple, col.laboracions amb el sector públic amb la creació de fundacions, espais culturals, en el patrocini i el mecenatge, en el foment de polítiques adreçades al turisme, i el tercer actor i el més important, la pròpia societat civil, les comunitats que es mouen per preservar espais patrimonials amenaçats, o que fomenten la cultura popular o l’associacionisme, aquest patrimoni immaterial que sovint se’ns descuida, o els qui preserven la memòria històrica o la identitat, o qui aposta per obrir el coneixement… Un altre cop s’estan fent polítiques patrimonials de directa afectació social.

I si hi ha com a mínim 3 actors fent polítiques culturals i patrimonials, i si l’administració pública acordem que hauria de ser el garant del nostre patrimoni, fins on arriba el seu paper per a protegir aquest be comú? I on situem aquest concepte nou de museu social que ara se’ns demana, o de retorn social de la cultura?

– Com fer polítiques patrimonials? Quins haurien de ser els mecanismes emprats?
Si parlem de participació empresarial, si parlem de participació de la societat civil i si parlem del garant de l’administració pública, com encabir totes aquestes 3 peces per a què rutlli el mecanisme i el patrimoni es senti legitimat i reconegut com a be d’interès social? (si és que totes les tres parts hi estan d’acord).
Doncs segurament amb la participació, tal i com va suggerir M. Piñeiro en el seu post, i/o sota fòrmules de col.laboració més complexes com va proposar J. Glarner. La participació proactiva hauria de ser la clau fonamental per a què un sistema tan complex com el què estem vivint funcioni: sota una participació política individual, sota una militància en entitats ciutadanes, en iniciatives culturals sense lucre, en xarxes, en projectes territorials que reportin benefici social i econòmic, en empreses que crein riquesa laboral i que no perjudiquin els interessos socials, en beneficis per al territori i en beneficis per als ciutadans. Es demana una participació ciutadana prescriptiva, on les seves intervencions marquin les directrius de la gestió d’aquest patrimoni i on les empreses obtinguin satisfacció empresarial oferint, ineludiblement, benefici social… La societat està patint canvis molt accel.lerats!

I aleshores els professionals del patrimoni? Molts de nosaltres estem adscrits a col.legis, associacions professionals, entitats que recullen en els seus estatuts el reconeixement de les nostres tasques, la intermediació davant possibles situacions de risc i l’enriquiment professional… Doncs  també hauria de ser en aquests espais on hauriem d’insistir i exigir participació i opinió davant de neguits i mesures amb l’ens polític i altres agents, discrepar i denunciar certes situacions o actuacions que afecten el nostre sector, en definitiva remoure consciències i proposar mecanismes i alternatives als especialistes. I encara podriem fer més, i és no oblidar-nos del ciutadà que sent una gran desafecció cap a les institucions culturals, i més cap als museus, ajudant a desacralitzar la imatge dels espais museístics, no és incompatible la rigorositat acadèmica amb la socialització dels espais, no ens serveix de gaire oferir coneixements si no tenim qui els rebi i comparteixi, la tecnologia digital ho està capgirant tot, les maneres de treballar que teníem fins ara es fan arcaiques, per la qual cosa, obrim el coneixement i fem que la societat es faci seu el museu, i nosaltres professionals propiciem aquests racons d’intercanvi en la nostra dinàmica laboral.

I l’administracio pública? Doncs els organismes que conformen l’estructura político-administrativa de la nostra societat haurien de vetllar per l’interés i pel be comú del seu territori, cadascuna dins la seva competència i sense oblidar el territori al qual representen, en tot el seu conjunt, recordem que parlem de diners públics i de responsabilitat política i social d’aquests recursos, haurien de protegir el patrimoni i defensar qualsevol iniciativa que tingués retorn en benefici social, és a dir, exigir la RSC dels projectes als quals dóna suport, perquè segurament, sino no hi ha retorn de benefici social, de benestar espiritual, d’identitat, d’inclusió social dels col.lectius més fràgils, retorn educatiu o formatiu, aleshores no tindria gaire sentit que l’administració hagués de fer cap tutel.la. Però segurament, el què més hauria de tenir en compte per a que aquest tot fos possible, és que hauriem d’exigir –és una obligació ciutadana i un dret reconegut de ‘justícia social’-, que fomenti i articuli aquests espais de trobada, de participació i debat que són fonamentals per a què tots 3 actors acabin entenent-se, hi hagi transparència i en surtin iniciatives d’interés públic i social; fomentar la participació transversal ciutadana de tots tres agents socials (sector privat, sector públic i ciutadania) en aquests espais, ens donaria empenta, un diàleg permanent i força i legitimació mútua per a una millor preservació del patrimoni i una major cohesió social, per tant, un lloc millor per viure.

Si volem fer canvis, si no volem morir d’inanició en un sistema cada cop més obsolet, ara més que mai fem polítiques!

Carme Rodriguez
Gestora cultural i esp.  en comunicació
Coordinadora de comunicació cultural del Dept. Cultura i del Museu de Sant Boi

(imatge: ‘Cap avall, museu’, de carmemix)

Advertisements

2 responses to “Polítiques patrimonials: ‘Contra la desafecció, espais de debat’, de Carme Rodriguez

  1. Retroenllaç: Políticas patrimoniales: ‘Contra la desafección, espacios de debate’ | CARMΣMIX l'estraperlista·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s