El finançament del patrimoni: ‘I això qui ho paga?’, de Pere Izquierdo i Tugas

Joseph_Mallord_William_Turner_-_Bell_Rock_Lighthouse_-_Google_Art_Project

El conjunt d’operacions relacionades amb la protecció, la conservació i la difusió del patrimoni cultural, té un cost important. Sense pretendre el do de la profecia, auguro que la tendència de focalitzar la gestió patrimonial en l’explotació turística, no permetrà, en cap cas, generar els recursos necessaris per a fer front correctament a les responsabilitats i a les necessitats, ni tan sols, dels elements patrimonials directament implicats.

De fet, la fase de difusió d’alguns elements patrimonials, és -o hauria de ser- el punt final d’una cadena operativa complexa i de llargs terminis, que no pot ser carregada únicament a les butxaques dels usuaris directes.

Per difondre i explotar aquests elements, és necessari que prèviament els coneguem, els protegim i conservem i els adeqüem a la visita. La protecció i la conservació del patrimoni, siguin jaciments arqueològics, monuments, obres d’art o manifestacions de patrimoni immaterial, són responsabilitats que ha d’assumir l’administració pública, d’acord amb la legislació i les convencions internacionals. I el seu objectiu fonamental  és garantir la transmissió d’una propietat col·lectiva cap a les generacions futures.

Però és impossible protegir ni conservar, i encara menys difondre correctament, allò que no es coneix. En conseqüència, la base de qualsevol política patrimonial hauria de ser la investigació sistemàtica i en profunditat de tot allò que socialment es vulgui considerar com a integrant del patrimoni cultural. Però els recursos econòmics i humans que es dediquen a la recerca patrimonial són, aquí, pràcticament inexistents, i aquesta recerca es basa normalment en el voluntarisme o en el desenvolupament de projectes acadèmics deslligats de les prioritats i les necessitats socials, incloses les que podrien generar demanda turística.

Seria del tot erroni, però, focalitzar els esforços únicament en aquestes darreres potencialitats. I encara que ho féssim, és evident que el gruix dels beneficis econòmics que genera el desplaçament de turistes amb l’objectiu de visitar patrimoni no es troba en la despesa del turista a l’hora de comprar entrades, contractar visites guiades i activitats, o adquirir objectes de les botigues dels museus, sinó que es queda en la indústria turística: transport, allotjament, restauració i comerç situats a l’entorn dels equipaments culturals.

Són aquests agents els que s’haurien d’implicar en el finançament dels equipaments patrimonials, tot retornant-hi una part dels beneficis que en reben. Aquest retorn, en un món ideal, potser hauria de ser espontani, en forma de mecenatge. Però atesa la manca de tradició que n’hi ha als països mediterranis, que s’agreuja per l’absència de reconeixement en la legislació fiscal, no seria cap bogeria establir taxes que es destinin específicament al patrimoni i que hi derivin una part dels beneficis que aquest patrimoni genera. En la situació actual, es produeix una transferència de recursos a la inversa, que arriba a paradoxes com, per exemple, que les empreses de transport per carretera ingressin més diners per una visita en grup a un monument, que no pas la caixa del propi monument.

El turisme és, en aquests moments, l’activitat econòmica més pròspera i amb més futur de molts països europeus, especialment dels mediterranis. I bona part d’aquest futur depèn de la capacitat d’oferir-li equipaments patrimonials interessants i amb un nivell de qualitat acceptable. Però no podem oblidar que el patrimoni és de tots els ciutadans, dels que viuen i dels que encara han de néixer, i que és una responsabilitat de les administracions garantir-hi l’accés de tothom, sense barreres econòmiques que discrimini la part més feble de la societat.

Ni tan sols en les èpoques de més bonança econòmica hi ha hagut una dotació econòmica digna per als serveis públics que s’han d’ocupar del patrimoni. Les inversions tampoc no s’ha prioritzat mai per criteris objectius, ni en base a un coneixement aprofundit de la problemàtica real. Tan sols han tingut dotació suficient algunes iniciatives que eren recolzades per una forta voluntat política.

Un exemple recent seria el Centre Cultural del Born, un equipament magnífic que no tractaré en cap cas de criticar. Però els més de vuitanta milions que s’hi han destinat contrasten amb els migradíssims pressupostos amb els quals han de funcionar la resta de museus del país; amb la inexistència de projectes públics de recerca; amb el secretisme que condemna uns inventaris de jaciments i de monuments que, molt sovint, si es van a visitar, ja no existeixen; amb l’avarícia a l’hora de protegir legalment i efectiva els elements inventariats; amb l’absència del patrimoni cultural en l’educació dels nostres infants i adolescents; amb uns equipaments públics sota mínims i que ja no tenen ni tan sols prou vigilants…

En temps de crisi, és cert que els recursos destinats al patrimoni han de competir amb necessitats socials cruixents i amb objectius bàsics, com són una sanitat i una educació dignes. Però bé que es destinen diners públics, amb molta més generositat, a accions d’estratègia econòmica a curt termini, com ara a subvencionar la renovació d’automòbils particulars, per posar un exemple.

Si en alguna cosa és justificada la generació de deute públic a llarg termini, és justament en recursos destinats al patrimoni cultural. Seran les generacions futures les que podran gaudir dels resultats d’allò que es faci ara en aquest camp, i també seran elles les perjudicades pels efectes de la inacció, la incompetència i la penúria actuals.

I, finalment, cal fixar-se què es fa en els països on el tema està més ben resolt. I en aquests països és normalment l’administració pública la que assumeix directament el gruix dels costos, mentre incentiva fiscalment les aportacions privades i deslliga la distribució dels recursos dels capricis polítics a curt termini. El model més exitós és probablement el britànic, que complementa aquestes fonts de finançament amb l’aportació directa dels beneficis dels jocs d’atzar. Qualsevol intent de copiar aquest model sense copiar-ne el sistema de finançament, està condemnat al fracàs. I són inacceptables les mesures que dificulten l’accés al patrimoni de les famílies treballadores, com traslladar a dimarts el dia mensual gratuït dels museus i monuments de la Generalitat. Abans que cap altra cosa, el patrimoni cultural és un bé col·lectiu i al servei de la societat i del seu desenvolupament. Esperem que ningú no ho oblidi.

Pere Izquierdo i Tugas
Tècnic al Consorci del Patrimoni de Sitges. Ha treballat al Museo Nacional d’Arqueología Marítima (actual ARQUA), a la Generalitat de Catalunya com a arqueòleg territorial i al Museu de Gavà. Ha estat director del Patronat dels Museus Municipals de Sabadell, del Museu d’Arqueologia de Catalunya i de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, i fou vocal de la comissió executiva del patronat del MNAC entre el 2004 i el 2008.
@mad_oz

Advertisements

One response to “El finançament del patrimoni: ‘I això qui ho paga?’, de Pere Izquierdo i Tugas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s