La tecnologia en el patrimoni: ‘L’escepticisme tecnològic davant l’imparable revolució digital’, per Carles Sora

icp1-600x375
ICP, pantalla tàctil.

Els discursos sobre la valoració de l’ús i l’abús de les TIC en el patrimoni i la cultura acostumen a ser poc productius i sovint ens duen a atzucacs difícils de superar. Hi ha abús, propaganda o superficialitat en algunes pràctiques digitals? És clar que sí, però són ínfimes si les comparem amb les males praxis de plantejaments expositius, instal·latius, gràfics, audiovisuals, de campanya o gestió. Què fa, doncs, que les praxis digitals, tot i no ser majoritàries, estiguin tan d’actualitat? Què fa que després de 10 anys discutint sobre les humanitats digitals, 20 de les primeres aplicacions de realitat virtual al patrimoni, 15 dels primers ordinadors exposats a les sales amb catàlegs digitalitzats o set de les primeres apps per museus amb smartphone (aquest petit ordinador que més del 70% dels visitants dels nostres espais patrimonials consulten abans i després de la visita…) seguim sense superar el mateix debat? És possible que la resposta no la trobem en els accents, en les comparacions o en la crítica sobre l’ús, sinó que sigui un debat de major calat.

L’impacte social de la tecnologia digital és imparable i s’equipara sovint al que va tenir la impremta i fins tot podria ser més rellevant, ja que transforma els sistemes de producció i alhora també els sistemes de transmissió de coneixement. Si agafem com exemple l’edició digital, podem veure clarament que no tan sols estem discutint sobre si mostrem el llibre digital en una tauleta tàctil o bé en un ebook, sinó a repensar tota la cadena d’edició i distribució d’aquest objecte cultural. Aquest és l’element disruptiu, aquí hi ha el debat que s’està implantant en tots els sectors i que les institucions que gestionen el patrimoni haurien de fer seu.

La qüestió ara ja no està en la forma, que també, sinó en el fons. Quan algú planteja les preguntes que Cafès de Patrimoni han plantejat, m’agradaria pensar que no estem debatent únicament sobre si hem d’escollir entre fer servir una apli pel museu, un disseny web adaptatiu o uns codis QR; el que realment hauríem d’estar debatent és sobre la transformació epistemològica que la societat digital representa en la gestió cultural. Com tractem les dades en les nostres institucions? Com donem accés als fons digitalitzat? Hem de fer més transparents els processos? Incloem el públic en aquests processos? Generem comunitats de públic al voltant del nostre contingut? Com s’interpreta “l’original” en la cultura digital? Quin és el paper del públic? Saltem les parets i obrim els continguts als dispositius mòbils? On comença la visita? Què ens aporta aquest canvi en l’avaluació de l’experiència del públic? Aquest és el debat realment disruptiu i, com a resultat d’aquest, decidirem fer servir una tecnologia o una altra, digital o no, segons les nostres necessitats. Però alerta, aquest gran repte va molt més enllà de la forma, doncs impacta en la línia de flotació de la institució, sobre els seus perfils professionals, les seves estratègies de gestió i comunicació o les seves infraestructures. Una bona manera d’afrontar-lo és deixant espai a nous perfils que actuïn de cavalls de Troia experimentant i proposant des de dins respostes a totes aquestes preguntes. I si ho fem, dotem-los d’espai, temps i recursos.

A tots els discursos sobre el determinisme tecnològic i a tots aquells tecnofòbics jo voldria afegir-ne un de nou: el tecnoescepticisme. Hi ha un factor importantíssim que qualsevol humanista, crític i estudiós de les tecnologies aplicades al patrimoni, ha de tenir present: el contínuum transformador de la tecnologia. La quantitat de suports precedents que durant els últims 20 anys han divulgat el nostre patrimoni és ingent i quasi tots, per no dir tots, s’han doblegat a la forçosa novetat imperant del mercat. Làsers discs, DVDs, CD-ROM interactius, “quioscos” multimèdia, instal·lacions de realitat virtual, taules interactives, ulleres 3D i un llarg etcètera. Tot passa i res no queda. (Bé, de fet jo diria que tot passa i queda la web).

Davant d’aquesta realitat semblaria adient posar-se unes ulleres de llarga distància i observar la novetat tecnològica com un esglaó més (potser l’esglaó d’una escala Escher sense una direcció clara) de la modernitat que ens pertoca viure. La mirada escèptica és més neutra, més analítica i un pèl anestèsica. Deixar passar un temps prudencial abans d’adoptar una tecnologia semblaria l’opció més adient, ens permet abaratir costos; i sobretot, analitzar suficients projectes precedents com per entendre el mitjà. Interioritzar i analitzar aquest nou medi tècnic (res més lluny d’aquella forma de vida tècnica en constant transformació de què ens parla el filòsof Bernard Stiegler) ens ajudaria a valorar si el que s’estudia respon a les nostres necessitats de canvi.

Però tampoc deixem que aquest estat d’observació ens endormisquegi. Les dinàmiques digitals són tan ràpides que l’experimentació digital hauria de ser un punt clau en tots els fulls de ruta. Permetem-nos experimentar sense tenir les idees molt clares. En aquests espais oberts és possible que trobem respostes i solucions genuïnes que potser no trobarem en les “formes” establertes pels altres.

Un dels factors importants dels nous objectes digitals culturals és la “forma” de la interfície. Adaptar i inventar per a cada nou escenari una solució única (una eina, una interfície, una instal·lació) és una de les millors maneres de generar discursos singulars i innovadors en el mitjà digital. Qui busqui en l’ecosistema digital plataformes estàndards que li permetin adaptar amb rapidesa i fiabilitat mecàniques digitals d’altri, acabarà produint productes i mecàniques allunyades de la seva pròpia realitat.

Un altre factor clau que sovint trobo a faltar en la integració de les TIC al patrimoni és la representació del patrimoni “intangible”. Si per alguna cosa poden servir les tecnologies digital és per simular i representar models, accions. No només objectes o edificis en tres dimensions. Les animacions i els agents dinàmics controlats pel codi de programació ens permeten reviure escenes i simular societats en acció que doten de noves eines per aproximar-nos al passat, a la interpretació. En aquest punt, els dispositius mòbils poden ser clau per relacionar l’espai físic amb el digital, barrejant la ficció del patrimoni digital intangible amb la realitat física que tenim davant.

Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa de l’ecosistema digital. Aquesta no és una cursa de cent metres, és una cursa de fons que hem de fer conjuntament. Per aquest fi potser podrien contemplar-se certes orientacions estructurals, certes línies d’actuació que permetin coordinar esforços entre institucions que evitarien pràctiques de navegació a la deriva, que han provat en alguns casos un cost d’energia i implicació personal molt elevat. Una certa coordinació en les prioritats i els espais d’experimentació, o bé un equip permanent que pugui estudiar i difondre les bones pràctiques locals ens permetria aprendre conjuntament i establir xarxes d’aproximació al fet digital d’una manera més crítica i pròpia del nostre temps digital.

 

Carles Sora és professor i investigador del grup recerca DigiDoc de la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat en diversos projectes artístics i museogràfics dissenyant aplicacions interactives.

Advertisements

2 responses to “La tecnologia en el patrimoni: ‘L’escepticisme tecnològic davant l’imparable revolució digital’, per Carles Sora

  1. A qui li pugui interessar, us deixo un bon article recent sobre l’adopció de les tecnologies digitals del NYT:

    “Museums are being redefined for a digital age. The transformation, museum officials say, promises to touch every aspect of what museums do, from how art and objects are presented and experienced to what is defined as art.”

    http://www.nytimes.com/2014/10/26/arts/artsspecial/the-met-and-other-museums-adapt-to-the-digital-age.html?_r=0

  2. Retroenllaç: La tecnologia en el patrimoni: ‘Innovació i estratègia’, per Jesús Navarro | Cafès de patrimoni·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s