La tecnologia en el patrimoni: ‘Tecnologies, exposicions, missatges i massatges’, per Jordi Sans

Collection wall_Museums&theWeb
Collection wall. Museums&TheWeb

La presència de dispositius digitals en els espais expositius s’ha multiplicat de forma exponencial en els darrers anys, convertint-se en un dels elements indispensables en el disseny museogràfic. Boscos de pantalles, murals gegants interactius o audioguies sofisticadíssimes acumulen bona part dels recursos econòmics destinats a la producció d’una exposició fins al punt de convertir-se en els elements distintius emblemàtics de la museografia. El Collection Wall del Cleveland Museum of Art o els primers intents d’ús de les ulleres de Google en diferents museus americans s’han convertit en casos paradigmàtics d’aquesta aparent modernització de les exposicions a través de la tecnologia.

La valoració de l’ús de dispositius tecnològics-digitals en el format expositiu és un dels episodis recurrents en què es troba qualsevol equip encarregat d’elaborar i produir una proposta museogràfica, ja sigui de gran escala o de petites dimensions. És aleshores quan, davant les circumstàncies particulars  de cada projecte, aflora l’inevitable qüestió tecnològica. Què proposar? Com fer-ho? És el mitjà més adequat? És realment necessari? Estem malgastant recursos? Aquestes i moltes altres preguntes apareixen sovint als projectes on treballo i conformen una constel•lació de possibilitats que es fa difícil condensar en una única resposta. Tanmateix, de la necessitat de donar solució a aquestes qüestions en el meu dia a dia, he anat acumulant una sèrie d’idees, intuïcions i observacions sobre l’ús de la tecnologia en el format expositiu que miraré d’exposar a continuació a mode de breviari raonat,  inevitablement incomplert i fragmentari. Espero, tanmateix, que resulti mínimament suggeridor i convidi a fer reflexions posteriors.


Corporeïtat.
El rol de visitant que prenem en accedir en una exposició –parlar baix, moure’s lent, observar– ens remet a un aspecte fonamental del mitjà expositiu: la seva materialitat. El ritme de la visita, la durada, els objectes exposats, els mòduls museogràfics, els dispositius…, tot plegat evidencia que una exposició proposa fonamentalment una experiència corporal, on la realització de la visita es converteix en una coreografia plural de persones que actuen com a visitants. En aquest sentit, cal ser molt conscient de les dificultats d’encaix entre la virtualitat de les propostes digitals i la fisicitat inherent al format expositiu.

Lluita de formats. La proliferació de dispositius digitals en el format expositiu ha obligat al visitant a alternar en una mateixa exposició diferents modes d’interacció: mentre que en relació a la museografia tradicional –tancada i unidireccional– el visitant pren un rol d’observador passiu, per contra, en l’ús dels diferents dispositius digitals –oberts i bidireccionals–, el visitant ha de prendre una actitud activa i participativa. La combinació de formats que ha de gestionar el visitant d’una exposició l’obliga a realitzar un sobreesforç en la visita que cal assumir i gestionar en el procés de disseny d’un espai expositiu. Així, la inserció de formats digitals en el si del format expositiu multiplica les dimensions d’una exposició, que no vindrà només determinada per l’espai que ocupa sinó també per l’extensió dels continguts els quals, en el cas dels interactius, massa vegades són inabastables.

Una exposició no només ho ha de ser, també ho ha de semblar. L’espai expositiu ha de ser identificable com a tal i per tant ha d’idear-se com un àmbit excepcional, és a dir, diferent de  l’entorn quotidià. Un dels elements que ajuda a crear aquesta singularitat és la tecnologia, una tecnologia que ha d’evitar ser identificada amb els dispositius amb què ens topem en la nostra vida diària: televisors, ordinadors, smartphones, etc. La presència de dispositius tecnològics d’última generació —taules tàctils, interactius accionats mitjançant el moviment del cos, monitors de grans dimensions, etc.— obeeix en part a aquesta necessitat d’excepcionalitat.

Les exposicions són un camp de proves tecnològic. De la mateixa manera que les curses de cotxes són camps de proves on es desenvolupen les solucions que després equiparan els cotxes de sèrie, les exposicions sovint funcionen com a una mena d’avantguarda de la tecnologia domèstica. En aquest sentit, la presència de dispositius tecnològics d’última generació en el format expositiu ha estat utilitzada per a evidenciar que no només es tracta d’un àmbit exclusiu, atractiu i no domèstic, sinó que alhora funciona com espai experimental. En aquest sentit, la tecnologia esdevé un element clau en el canvi de rol d’habitant a visitant que hom pren en entrar a una exposició.

Les exposicions són sepulcres tecnològics. Des dels primers dispositius tecnològics aplicats a la museografia –polsadors que encenien llumetes que indicaven un recorregut o un punt en concret– fins als sofisticats sistemes de reconeixement d’imatge, de realitat augmentada o detecció de moviments, han passat un grapat d’anys en què hem pogut comprovar com tots aquests dispositius han anat quedat antiquats, deixant en evidència la dinàmica de consum en què la innovació tecnològica s’organitza. L’iPhone n’és un cas paradigmàtic: des de la seva aparició l’any 2007, les versions s’han succeït anualment de forma implacable. En aquest context d’hiperconsumisme tecnològic forçós, cal que les institucions responsables d’exposicions sobretecnificades i els equips encarregats d’elaborar projectes museogràfics prenguin en consideració la necessitat de gestionar el ràpid envelliment de les propostes tecnològiques, moltes de les quals es converteixen en relativament poc temps en grans ruïnes, malgrat que l’objectiu inicial fos paradoxalment el contrari.

La tecnologia és un massatge. En els projectes museogràfics intervenen diversos factors de d’ordre molt diferent: polítics, discursius, pressupostaris, d’agenda, etc. Per encaixar aquests factors sovint s’arriba a unes propostes d’equilibri, amb discursos asèptics i diluïts, que per esdevenir més digeribles, s’amaguen darrera de dispositius tecnològics més o menys llaminers. Un cas paradigmàtic és l’ús de la tecnologia com a contenidor on acumular de forma enciclopèdica tot aquell contingut que no ha trobat un lloc en l’exposició, ja sigui en forma de mapa geogràfic, mapa conceptual, eix cronològic o blocs temàtics on visitant acaba testejant les interfícies, encuriosit, tot picotejant superficialment el contingut. És el miratge democràtic del tria el que vulguis, una eina idònia, en definitiva, per a defugir la responsabilitat d’emetre un discurs específic i significatiu.

La tecnologia és un missatge. Quan embolcallem el discurs museogràfic amb dispositius digitals, l’exposició es converteix en prescriptora de tecnologia i promou, per tant, un discurs indirecte que és el de la tecnologia en si mateixa, com a fi. La institució hauria de prendre consciència d’aquest fet com a responsable dels discursos que transmet als visitants. Uns visitants que, a més, tendeixen a absorbir els discursos de forma acrítica —si més no aquells més soterrats— atorgant-los una legitimitat que deriva directament de l’abassegadora potència del format expositiu i la institució que té al darrera.

La tecnologia segueix a la institució. Reflexionar sobre l’ús de la tecnologia en el format expositiu no hauria de partir de la pròpia tecnologia, sinó que hauria d’anar més enllà.. Si limitem la valoració exclusivament en el recurs tecnològic en qüestió, estem convertint la tecnologia en una mena de cuirassa de protecció del problema que realment cal abordar: el discurs de la institució responsable de l’exposició. En la mesura que el discurs de la institució sigui més sòlid, les posades en escena concretes d’aquest discurs probablement seran més coherents i, per tant, la combinació de textos, gràfiques, objectes i, com no, dispositius tecnològics serà més feliç.

 

 

Jordi Sans. Consultor en museografia i patrimoni a l’empresa STOA des d’on ha participat en diversos projectes museogràfics de posada en valor del patrimoni. En els darrers anys ha intervingut en el disseny i producció d’aplicacions per a dispositius mòbils @tocaboires
Anuncis

3 responses to “La tecnologia en el patrimoni: ‘Tecnologies, exposicions, missatges i massatges’, per Jordi Sans

  1. El professor Christian Carriere estaria bastant d’acord amb les teves opinions i recomanacions, especialment amb la primera, doncs ell ha estat sempre de l’opinió que una exposició és, per damunt de tot, un mitjà de comunicació l’especificitat del qual és que necessàriament el receptor ha d’estar dins del mitjà i l’ha de recórrer.

    • Sí, segurament coincidim perquè el meu mestre és deixeble seu 😉
      Per altra banda, aprofito per fer una crida a canviar els plànols de circulacions dels projectes museogràfics: a més d’indicar el recorregut, caldria representar-hi també la durada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s