La tecnologia en el patrimoni: ‘Innovació i estratègia’, per Jesús Navarro

image
Mobile at Getty Museum, by Tedguyenusa

Els efectes generats per les innovacions tecnològiques en tots els àmbits de la nostra vida han estat un tema recurrent de debat, impulsat amb molta força en els darrers anys per la irrupció de les noves tecnologies digitals. Innovacions que per força havien d’afectar el món del patrimoni i dels museus, i que inevitablement han tingut un fort impacte en la manera en què els gestionem.

Els posicionaments en relació a aquest nou entorn oscil·len entre les visions defensades pels tecnofòbics i les dels tecnòfils als quals, seguint a Carles Sora, hem d’afegir les dels tecnoescèptics, que esgrimeixen els respectius arguments a favor i en contra, tot conformant un escenari complex, davant el qual, com afirmava Juan Insúa, cal mantenir una actitud oberta, critica i dialogant, que orienti la compressió del canvi que s’esdevé i la manera d’afrontar-lo amb les màximes garanties de minimitzar les errades i les conseqüències no desitjades. Des de la perspectiva de la meva pràctica professional, la de la gestió i direcció d’un museu, intentaré aportar algunes idees en aquest àmbit.

L’impacte dels canvis tecnològics ha tingut i té una dimensió que afecta internament al museu com a organització de professionals i una altra d’externa, que el compromet en la seva relació amb els seus públics i usuaris. Dues dimensions que cal diferenciar, encara que finalment ambdues acabin per estar íntimament lligades. D’una banda, com bé apuntava l’article de cafès de patrimoni, un dels àmbits afectats de la nostra pràctica professional han estat les metodologies i les tècniques emprades en el desplegament de les funcions patrimonials tradicionals dels museus, especialment les vinculades a la conservació, recerca, estudi i documentació de les col·leccions i, per extensió, del patrimoni cultural en general. Nous suports, noves tecnologies aplicades, plataformes d’intercanvi de dades i informació, digitalització de continguts i imatges i un llarg etcètera d’eines que formen part del nostre hàbitat habitual de treball, només diferenciats pel l’abast dels recursos esmerçats en funció de la dimensió de la institució o la visió estratègica dels seus responsables.

Però on els seus efectes han estat més evidents és en la posta a disposició pública del coneixement generat per la institució, sobretot a partir de l’aparició dels entorns digitals i la seva interconnexió en xarxa. Un nou escenari que ha acabat per alterar les relacions tradicionals entre el Museu i el seus públics i usuaris,  plantejant fins i tot canvis radicals en la naturalesa de la pròpia institució. Per afinar més en el dibuix d’aquest nou escenari és important distingir entre dues tipologies de públic: el públic presencial, associat al visitant del museu, i el públic virtual, nou subjecte aparegut com a conseqüència del nou paradigma digital. Dues tipologies amb necessitats i expectatives diferenciades, però que poden coexistir perfectament en una sola persona en funció del moment i el lloc en què es produeix la relació.

En el cas del públic presencial, l’espai privilegiat en el qual es produeix aquesta connexió entre institució i visitant, entre coneixement, percepció i interacció, és l’expositiu, lloc on convergeixen totes les funcions del museu i on els dispositius museogràfics, inclosos els tecnològics, es posen al servei de la comunicació amb els públics. El primer que cal dir al respecte és que l’ús de la tecnologia, sigui “analògica” o digital, no pot deslliurar-se de la reflexió i experimentació museogràfica. En aquest sentit, cal dir que encara resten pendents la resolució de velles qüestions que atenguin les expectatives diferenciades del públic que ens visita. Pensem, per exemple, en el cas de les hores de vídeos que s’acumulen en determinades mostres, absolutament inabastables, sense que encara ningú hagi incorporat una alternativa —a la manera d’un “trailer” modificat—, com un element de ràpida lectura perfectament encaixat, evitant les mirades fragmentàries aleatòries del visitant. Una primera lectura que hauria de ser compatible amb el seu visionat complert. Si a aquestes rèmores en l’adaptació dels dispositius hi afegim la complexitat aportada per les infinites possibilitats proporcionades pel medi digital i els seus formats, cal que la contenció i la reflexió s’imposi per sobre de la fascinació acrítica. Però, en qualsevol cas, el que em sembla rellevant en aquest sentit, com a element vertebrador i alhora corrector, és la subordinació de la tecnologia als discursos, a l’expressió del relat de la mostra, al respecte a l’element patrimonial, aconseguint l’equilibri necessari entre el patrimoni que es mostra i el dispositiu que l’explica.

En el cas de les innovacions tecnològiques orientades al públic virtual, les possibilitats i oportunitats han esclatat de manera exponencial. L’accessibilitat universal del museu i les seves col·leccions i del coneixement que sobre elles es genera, ha trobat una plataforma privilegiada en els webs i blogs corporatius. Els mitjans informatius que proporciona la xarxa s’han estès a l’adaptació de les publicacions orientades fins ara a la edició en paper al nou entorn digital, un fet que està permetent que molts museus mitjans o petits puguin superar els entrebancs que presentava la seva distribució “analògica” i arribar a un més gran nombre de persones, tot replantejant la vella discussió entre eficàcia comunicativa i ingressos econòmics. Al mateix temps, resten encara per explorar nous formats nadius digitals que facin molt més atractives la presentació dels diferents continguts editorials generats des del museu. L’aparició de les xarxes socials no ha fet sinó reforçar aquestes noves possibilitats. Malgrat la tendència generalitzada a usar-les simplement com un canal de comunicació corporatiu més, aquestes han propiciat la intervenció directa de l’usuari, la seva participació en la generació de continguts i la interacció amb la institució i els seus professionals. La qual cosa ha provocat la progressiva incorporació de l’usuari i les seves expectatives en les estratègies comunicatives del museu, fins al punt d’ocupar un lloc central en el seu discurs. Fet que està provocant, per altra banda, no només un canvi en la cultura organitzativa del museu, sinó la possibilitat real d’incorporar processos propis d’una cultura democràtica en desplegament de la seva acció cultural. Tot un món de noves oportunitats.

Cal ser conscients, però, que encara no disposem d’una massa crítica prou important per a la implementació generalitzada de les noves tecnologies. Els perills de la fractura digital encara són ben presents en la nostra realitat. Queda molt de camí per recórrer abans de la plena capacitació dels nostres visitants i professionals i això exigeix per la nostra part de mesures correctores a l’inevitable enlluernament al qual ens sotmeten les noves tecnologies, d’altra banda inevitable quan moltes d’elles estan en fase d’experimentació.

La recerca i la innovació, però, són absolutament necessàries per avançar, per poder donar resposta als nous reptes plantejats per un entorn en permanent canvi i uns públics en mutació. La tendència molts cops és delegar aquesta tasca en les grans institucions, en aquelles que tenen els recursos econòmics i humans necessaris per a fer-ho, i esperar que els assajos i l’experiència derivada acabin per aconsellar quines innovacions poden ser implementades en institucions de dimensions mes modestes o reduïdes. Aquest model és el que recomanaria una gestió prudent en termes d’usos i costos. Però, deixant de banda el fet que la innovació pot reportar visibilitat i reputació a aquest tipus d’institucions, els recursos esmerçats en aquest àmbit acaben per proporcionar la capacitació necessària a l’organització per a la tria, depuració i ajustament de les noves tecnologies als objectius i especificitats del museu. Per això, cal remarcar, finalment, que qualsevol actuació que es faci en aquest camp ha de fer-se de manera equil.librada entre els recursos i el temps destinats a la innovació i l’experimentació i la validació, mesurada en termes d’eficàcia i eficiència, dels resultats obtinguts en el marc de l’assoliment de la missió i els objectius del museu. I perquè això pugui ser així cal necessàriament el disseny i implementació d’una estratègia digital plenament integrada en la planificació estratègica general de la institució.

 

Jesús Navarro és director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida.
@elNavarroG

Anuncis

One response to “La tecnologia en el patrimoni: ‘Innovació i estratègia’, per Jesús Navarro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s