Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat: ‘El Foment Republicà de Sants o l’anonimat d’un ateneu il·lustre’, per Elisenda Rosàs

Quan s’investiga un tema, d’entrada sovint es té la sensació que mai ningú l’ha estudiat abans. Sempre dins la incògnita de si la recerca que hem fet és prou exhaustiva i si hem descobert tot allò que estava al nostre abast, podem afirmar que el Foment Republicà de Sants és, amb tot, un espai poc estudiat. La prova és que no hi ha cap article i menys cap monografia que en parli; la bibliografia en parla de retop, només de forma secundària; els estudis que se n’han fet són parcials.

La recerca que ara hem fet es basa en cinc punts: la recerca d’arxiu, l’estudi del fons de l’hemeroteca de La Vanguardia, l’estudi de la bibliografia existent, el recull de la informació oral i la presa directa d’informació del lloc.

A partir d’aquí hem elaborat un discurs obert –obert perquè de l’ateneu, se’n poden dir moltes més coses que les que hem dit- sobre la vida i miracles d’aquest espai, sobre algunes de les persones que el van trepitjar, sobre algunes de les festes que s’hi van ballar, sobre algunes de les músiques que hi van sonar i sobre algunes de les proclames que s’hi van llençar.

L’edifici, dissenyat pel mestre d’obres Enric Figueras, té molts elements d’interès, com les figures simbòliques del cos central de la façana, que expliquen la voluntat de formació cultural de l’ateneu. Però cal assenyalar que l’ateneu té dos elements especialment singulars.

Foment Republicà. Fotografia: Santos M. Mateos

Fotografia: Martí Casas

El primer, la membrana de fusta amb geometries calades que fa de fals sostre de la sala del teatre. El joc de llum que s’hi crea quan les finestres de la coberta són obertes és del tot excepcional per bonic i per inèdit.

El segon, l’embocadura del teatre que, a diferència de la gran majoria de teatres, està format per tres arcs en lloc d’un. Això és un element del tot singular en un teatre, ja que normalment les embocadures dels escenaris tenen dos laterals on els actors poden amagar-se abans de sortir en escena. Aquí, Figueras fa un joc ben interessant: si hi ha funció, es posen cortines als dos arcs laterals per poder crear un amagatall pels actors. Si no hi ha funció, el diafragma que separa l’escenari del públic queda molt més obert i és molt més diàfan.

Amb la nostra recerca hem vist, també, com aquesta petita joia arquitectònica centenària ha caminat molt arrapada del bracet de la vida social i política del nostre país, seguint els passos dels esdeveniments cívics més importants de casa nostra. En fem cinc cèntims.

El nostre ateneu neix l’any 1894 amb el nom Ateneo de Sans i esdevé l’entitat de l’elit santsenca. Sabem que el 1905 ja s’havia convertit en el Foment Artistich de Sans; llavors s’hi organitzaven balls de festa major, recol·lectes de beneficència i fins i tot mítings de propaganda antitaurina. Entre el 1910 i el 1923 el Foment Republicá Catalá de Sans passa a ocupar l’espai de l’entitat. En aquell moment el cafè situat al primer pis lluïa el cartell: Gran Cafè la Perla Brasilenya del Foment Republicá Catalá (No’s serveixen altres cafès que’ls procedents de Brasil). El Foment Republicà, que arrelava amb força al barri, enviava cada onze de setembre una corona de flors al monument de Rafael de Casanova. L’últim, l’onze de setembre de 1923. Dos dies després començava la dictadura de Primo de Rivera.

Ateneu_Agus Giralt
Fotografia: Agus Giralt

Llavors la música que sonava al nostre ateneu va canviar. El 1925, “un concierto de una reputada banda militar” inaugurava el Centro de la Unión Patriótica de Sans, la seu del partit de Primo de Rivera al nostre barri. Però la vida del Foment Republicà no s’havia extingit, continuava funcionant de forma clandestina. Com informa un dels butlletins de l’entitat del 1932, “D’aquelles reunions [clandestines], va sortir-ne novament la fundació del Foment Republicà, que hissava altra vegada (…) la senyera de la llibertat i de la catalanitat”. Així va ser com, durant la dictablanda del general Berenguer, es va tornar a articular el Foment Republicà que ocupà, de nou, l’ateneu.

En plena efervescència republicana s’organtiza, a corre-cuita, la Conferència d’Esquerres Catalanes els dies 17, 18 i 19 de març. Ràpid, perquè el 21 de març comença el període electoral. El 19 de març al matí es reunien al Foment Republicà de Sants els resprentants de les tres entitats que integraven la Conferència d’Esquerres. Lluís Companys, representant el Partit Republicà Català, exposava la importància de la congerència, formada també pel grup L’Opinió i per Estat Català. S’escollí de candidat, aclamat, Francesc Macià. Menys d’un mes després teníem república. I llavors va tornar la música de veritat al nostre ateneu, i les festes i el teatre i els balls. La comissió de festes del Foment, la reputada Penya Pollastre, organitzava una infinitat d’activitats lúdiques.

Va venir la guerra civil, aviat, a estroncar projectes. Les Patrulles de Control, que formaven part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i que s’havien creat el 10 d’agost del 1936, van estatjar-se a l’ateneu i el Foment Republicà va haver d’abandonar-lo per no tornar-hi mai més, com també va desaparèixer del país el projecte polític que el Foment representava. La vida de les Patrulles de Control, opaca i tèrbola, va ser curta.

Després dels fets de maig del 1937, la Generalitat encarregà a Sixte Illescas, un dels pocs arquitectes del GATCPAC que encara quedava a Barcelona, la creació de la Comissió mixta per a l’Administració i el Control de la Propietat Urbana amb l’objectiu d’arraconar els membres de les patrulles i portar un control dels lloguers que cobrava la Generalitat. Aquesta Comissió també s’instal·là al nostre ateneu. Però, ja se sap, la vida a l’ateneu canvia ràpid.

La Falange entrava al nostre edifici quan Franco entrava a Barcelona. Diuen els veïns de Sants que durant aquells anys el teatret de l’ateneu es va convertir en un saló de tir. Els trets eren la música que feia ballar els nous socis.

SantsRosàs1

Elisenda Rosàs explicant la façana de l’Ateneu durant la visita a Sants

Al cap dels anys, Franco es va acabar morint. Poc després, el 20 d’abril del 1976, el GRAPO (Grupo Antifascista Primero de Octubre) va posar una bomba al vestíbul de l’ateneu per mirar d’espantar els falangistes, que s’hi havien enquistat. L’Andreu Batllori, amo de l’ateneu, per tal de poder cobrar la reparació de mans de l’assegurança, va anar a denunciar l’atemptat a la comissaria. La resposta que en va rebre no és innòcua: “Señor Batllori, en este país no hay bombas”. Tot una escena digna de la nostra transició.

I des de llavors que les activitats a l’ateneu s’han anat succeint sense gaire pena ni glòria. Els Escoltes Catalans s’hi van instal·lar una temporada, però finalment els propietaris van llogar-lo primer a una sala d’exposicions, després a una productora de cinema i actualment a una empresa que es dedica a l’organització de fires i que també utilitza l’espai com un lloc de co-working.

Que avui l’ateneu s’hagi apartat de la vida cívica de Sants és potser també un senyal del nostre temps.

Elisenda Rosàs Tosas

Arquitecta, actualment treballa als Serveis Territorials de Tarragona del Departament de Cultura. És membre del grup de recerca ACPA. Arquitectura i ciutat. Programes artístics de Barcelona 1714-1808 de la Universitat de Barcelona i col·labora a l’Observatori d’Espais Escènics de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s