L’educació i el patrimoni. ‘El paper de l’educació en institucions culturals: la incomoditat necessària’, de Noemí Sas.

art learning
‘Learning from a hundred years old’

És estrany el centre cultural que no esmenti la paraula educació entre els seus objectius principals i no ofereixi un mínim de  recursos educatius, encara que siguin testimonials. L’educació sol ser un eix bàsic en els plans estratègics d’aquests espais, un lloc comú, recurrent i que encaixa amb comoditat en els discursos de l’univers cultural institucional. És bo que sigui així: com a ciutadana demano a les meves institucions que vetllin per acostar el coneixement a les persones també a través d’aquesta educació no formal. Fins aquí, tot correcte.

Més enllà d’aquest discurs, però, la majoria de persones que ens dediquem a l’àmbit educatiu en equipaments culturals sabem que, massa sovint, la quantitat de recursos destinats a l’educació no sol ser un mirall de la quantitat de vegades que aquesta paraula s’esmenta en els discursos institucionals. I la paradoxa va  molt més enllà d’una manca de recursos econòmics i humans endèmica al sector cultural: els departaments educatius acostumen navegar contracorrent entre inèrcies institucionals que tendeixen a la compartimentació de funcions i a la construcció de discursos monolítics. En poques paraules: sovint l’àmbit educatiu als centres culturals és tan imprescindible en la forma com incòmode en el fons.

I és que, més enllà de la crisi permanent en què l’àmbit educatiu viu immers, i que gairebé ja s’ha convertit en status quo, més enllà de la reclamació necessària de recursos econòmics suficients per a desenvolupar la nostra feina, el que també ens cal als departaments d’educació de moltes institucions és capacitat de moviment. En un àmbit amb un potencial inherent de transformació social tan excepcional com menystingut a l’hora d’abocar-hi recursos, la transversalitat ben entesa i la llibertat d’experimentació són fonamentals. Per sort, són cada cop més els equipaments que fan una aposta oberta per propostes que trenquen el model vertical de transmissió de coneixements, per exemple, integrant el públic com a co-creador dels projectes, però la immensa majoria encara no s’hi atreveix o no té capacitat estructural i/o econòmica o simplement, no vol. El resultat d’aquestes variables sovint es tradueix en professionals movent-se al llindar de les seves institucions, aprofitant escletxes per tirar endavant propostes que en altres contextos no representarien cap trencament, però que signifiquen petits triomfs en el seu, desmuntant peça a peça una concepció de la cultura que ha quedat obsoleta.

Són aquestes professionals –l’àmbit educatiu és majoritàriament femení sempre que no parlem de càrrecs- les que duen endavant propostes amb poca repercussió mediàtica i poc valorades dins el propi centre i, a més, incorrent en un pecat imperdonable en els nostres temps: ser accions difícilment mesurables i, per tant, poc susceptibles de ser rendibilitzades a curt termini. Acostumen a ser, però, propostes d’un altíssim valor intrínsec a nivell humà i social: teixeixen xarxa i treballen per a trencar les barreres invisibles que impedeixen que un equipament cultural esdevingui una eina per a tota una comunitat, i no només per a un públic específic d’un nivell econòmic i social molt concrets. I ho solen dur a terme amb la complicitat i l’ajuda de moltes altres professionals de l’educació formal, que dediquen molts més esforços dels que demanaria l’acompliment estricte de la seva feina, per a realitzar projectes i sortides que incorporin els recursos que aquests equipaments culturals ofereixen. Són la xarxa imprescindible, també sense prou recursos, també majoritàriament femenina, també amb una repercussió menystinguda i poc quantificable.

I és que a vegades sembla que encara no s’ha entès que, per tal que les institucions culturals esdevinguin una eina per a la ciutadania, cal comptar amb aquesta, i preguntar, i acostar-s’hi i deixar-se qüestionar (fa uns dies Agnieszka Wisniewska publicava aquest article en aquest sentit). No es tracta de ser mers centres transmissors de coneixement des d’un sol registre, cal ser un recurs més per a afavorir un acostament actiu de totes les persones que ho desitgin, cal buscar, cal escoltar, cal fer real el discurs.

I fer-ho comença per escoltar les gestores culturals, educadores i  tècniques, que treballen en els serveis educatius dels equipaments, comença per donar recursos humans i econòmics suficients, per afavorir la creació d’un equip estable de mediadores en condicions dignes (si no, quin sentit té definir un projecte educatiu que en últim terme han de realitzar persones que no han participat en la seva configuració? Persones que treballen per a empreses externes sovint en condicions precàries?). Comença per tot això i, sobretot, per treballar amb llibertat d’experimentar, d’equivocar-se, de qüestionar, de trencar inèrcies, d’avaluar i de, al cap i a la fi, seguir esdevenint una incomoditat necessària per seguir avançant. Ens cal de manera urgent repensar estructuralment l’educació no formal des de les institucions, ens cal, des de la ciutadania, exigir que aquest canvi es dugui a terme.

Noemí Sas Castilleja
Gestora Cultural. Ha treballat en cultura i educació a projectes de diferents països i des de fa 6 anys gestiona els Serveis Educatius de la Filmoteca de Catalunya. @nsascast     

 

 

Anuncis

5 responses to “L’educació i el patrimoni. ‘El paper de l’educació en institucions culturals: la incomoditat necessària’, de Noemí Sas.

  1. T’agraeixo aquest post Noemí perquè m’ha fet pensar. Massa sovint donem les coses per bones perquè “sempre s’han fet així” o “sempre han estat així” i aleshores sempre és incòmode preguntar-se per què. Benvinguda la incomoditat de les preguntes. A mi m’has provocat una pregunta: vivim una època de decadència o de canvi en el món de la cultura? Decadència seria que la situació que descrius és la d’un sistema cultural que està en camí de desaparèixer i no sabem qué vindrà després (els bàrbars? més decadència?). Canvi seria (transició? revolució?) que la debilitat de l’actual sistema cultural “unidireccional” estés provocada per la implantació d’un nou sistema cultural caracteritzat per un nou model de gestió orientat a la participació ciutadana. Temps interessants, temps incerts?

    • Gràcies pel teu comentari Manel. Vull pensar que avancem cap a la transformació. Des del meu punt de vista hi ha moltes i interessants iniciatives duent-se endavant que treballen cap aquest canvi estructural, però, és clar, com tota transformació en profunditat pren temps i l’avanç de la cultura ‘de consum’ és molt accelerat. Veurem…

  2. Noemí!!!!! Mil gràcies!!! Sóc una d’aquestes “pringadetes” que treballa en un equipament cultural i que es troba en la situació que descrius. Hi lluito des de fa anys i, quan crec que puc traure el cap per una banda, zas! De seguida apareix un tap. Au… A buscar un altre forat. Corre, corre!!! Tenir uns segons abans que posin el proper tap!!! Això sí: els taps van sempre amb bones paraules i excuses aparentment legitimes.
    Cert que la majoria som dones. Clar… no ens paguen gaire, treballem com a burres, i ja entra dins l’imaginari patriarcal que ens dediquem a “educar” en aquest tipus de coses no molt importants.
    Veig també que sovint les altes esferes presumeixen de la nostra feina. És políticament correcte, vesteix molt. Però en realitat ni la coneixen, ni la valoren. I sobretot importa que no sigui massa revolucionaria, només maquilladora. Passa el mateix amb les politiques d’igualtat i en general amb totes les socials. Però el poder segueix estant al mateix lloc i controlat pels mateixos (aquí, masculí intencionat).
    Mira, jo fins i tot qüestiono la paraula educació, ja que sembla que ningú recordi la seva primera accepció: Ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel•lectuals.
    Parlem d’educar, planifiquem, o com molt bé dius, ens planifiquen les accions suposadament educatives que haurem d’aplicar sense que ningú ens hagi consultat. I crec ningú recorda preguntar a la gent, al públic destinatari: “Com és que has vingut? Què t’interessa? Què t’agradaria fer? Quines preguntes tens? Què necessites?”. Així no s’ajuda, no s’educa. S’imposa una determinada direcció del coneixement. Aquí podríem entrar fàcilment en qui designa patrimoni i per quina raó. Evidentment també qüestiono la paraula “patrimoni”, per cert… Com a dona, la sento excloent. Dono la raó al món anglosaxó i m’encantaria utilitzar el concepte “herència” seguit d’ “universal”, per exemple. O “social”.
    Vaig estar en una activitat que es feia en una església. Era una activitat de descoberta molt poc dirigida on d’entrada la gent anava una mica despistada fins que realment decidia agafar el toro (l’edifici en aquest cas) per les banyes. Al final de l’activitat hi havia una posada en comú i la guia responia preguntes que li feia la gent. Ningú va preguntar per les pintures romàniques, que es veien la mar de bé i per davant de les quals vam passar un munt de vegades. Vaig preguntar a la guia i em va dir que passava sovint. Aquest fet em va fer reflexionar molt, amb tanta passió que se suposa que hi ha pel romànic. Cada una que en tregui les seves conclusions, i segur que totes són bones.
    Un dels pocs avantatges que trobo que tenim la gent que treballem en això és que a vegades, si no ens fan cap cas i ningú s’ocupa de venir a veure què coi fem i com ho fem, sempre ens queda actuar com a ens sembli, veient què funciona, què motiva a la gent a preguntar, a crear lligams, a crear-se els seus propis significats, etc. Treball a l’ombra, incitació silenciosa a la revolució mentre no ens pesquin.
    Sobre la teva pregunta, Manel, no sabria pas què contestar… Decadència segur, penso. Justament per això que en realitat no canvien, o canvien per empitjorar, les relacions de poder. Sembla que s’hagi oblidat que el govern, els governs, no n’haurien de tenir de poder sinó estar al servei del que mani la ciutadania, i que tota la ciutadania recordi en bloc que té opinió, que té capacitat. Canvi? Potser sí. No sé si bo o dolent. Però en teoria, quan la decadència hagi acabat amb tot, se suposa que alguna cosa (re)naixerà. L’eterna lluita entre el bé i el mal sempre va així, no?

    • M’ha encantat el teu comentari i crec que hauria de ser un post de recomanadíssima lectura en si mateix, Inda. Subscric paraula per paraula el que comentes. Especialment, et cito, “sobretot importa que no sigui massa revolucionària, només maquilladora”. I si et surts d’aquest paper és quan et tornes incòmode. Això sovint em porta al dilema de si, així, acabem justificant -i suportant- la mateixa estructura a la que critiquem…
      En tot cas, com tu dius “Un dels pocs avantatges que trobo que tenim la gent que treballem en això és que a vegades, si no ens fan cap cas i ningú s’ocupa de venir a veure què coi fem i com ho fem, sempre ens queda actuar com a ens sembli, veient què funciona, què motiva a la gent a preguntar, a crear lligams, a crear-se els seus propis significats, etc. Treball a l’ombra, incitació silenciosa a la revolució mentre no ens pesquin”. Doncs això. Com a mínim, creure que es pot canviar alguna cosa ‘des de dins’ i seguir treballant cap a una societat millor per a totes.

  3. Retroenllaç: L’educació i el patrimoni. ‘El paper de l’educació en institucions culturals: la incomoditat necessària’, de Noemí Sas. — Cafès de patrimoni – Tres Emes Culturals·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s