Sense col.lecció no hi museu? Sense educació tampoc! L’experiència del Museu del Ter, de Carles García.

Agraïm a Cafès de Patrimoni la possibilitat que ens donen d’exposar el(s) nostre(s) projecte(s) educatiu(s), amb els seus petits èxits i fracassos. Aquests no sempre tenen a veure amb estratègies i apostes de gestió. I sovint s’expliquen millor pel context: equipaments locals com el nostre, i tants altres, tenen uns recursos naturalment limitats. Intentarem, però, aportar quelcom al debat sobre educació i patrimoni que tan interessant està resultant de seguir en aquest blog.

MT1

L’APOSTA EDUCATIVA. Des del moment de la seva creació l’any 2004 el Museu del Ter ha assumit la tasca educativa com un dels eixos centrals de la seva activitat, i l’ha desenvolupat en els seus dos principals àmbits temàtics: la història de la industrialització i el patrimoni natural vinculat als rius mediterranis, amb el Ter, font de natura i cultura, com a protagonista dels dos escenaris.

Des d’aquell primer moment el nostre museu ha fet esforços importants per oferir als centres educatius, del nostre entorn i de més enllà, una proposta d’activitats educatives de qualitat en aquests dos àmbits d’actuació. Aquesta oferta inclou una gran varietat de tallers, visites i recursos que acosten els alumnes de forma interactiva, experiencial i dinàmica al coneixement acadèmic de les temàtiques tractades, i al desenvolupament de les competències bàsiques, aportant esperit crític i capacitat d’anàlisi i reflexió, sobre el passat, el present i, és clar, el futur.

Comptem també amb una ubicació geogràfica singular, al Passeig del Ter de Manlleu, a la vora del riu, que és un dels escenaris de les nostres activitats. I en l’interior del museu amb aules especialitzades i recursos molt dinàmics. Més enllà del museu, també hem dissenyat activitats educatives, com visites a colònies industrials (Borgonyà, Colònia Rusiñol) o entorns fluvials d’alt valor ecològic (Illes i meandres de les Gambires i Gallifa).

MT2

ALGUNES DADES. Des de la creació del museu més de 77.000 alumnes han participat de les nostres activitats educatives. Concretament, durant el darrer exercici, l’any 2015, el Museu del Ter ha tingut 9192 visitants de públic escolar que han representat un 38% sobre el total d’usuaris de les activitats del museu l’any 2015 (24332), mentre que en anys  anteriors ens hem mogut al voltant del 25% o 30%. Aquestes són dades que considerem prou significatives i que corroboren l’aposta del Museu del Ter per l’educació i el pes que aquesta representa en el conjunt de les nostres activitats. Aquestes activitats s’han desenvolupat en 368 sessions.

El preu de les activitats de la nostra oferta educativa ordinària oscil·la entre els 4 € dels tallers i els 5,5€ de les sortides. La nostra oferta ordinària compta amb 24 activitats fixes de les diferents temàtiques i adaptades als diferents cicles educatius des de l’educació infantil fins al batxillerat, encara que en projectes de col·laboració amb els centres del nostre entorn es realitzen altres propostes a banda de l’oferta ordinària. Desprès en parlarem, ja que ho considerem important.

Aproximadament un 60% del nostre públic escolar és de proximitat, és a dir, de la comarca d’Osona, mentre que el 40% prové d’altres territoris, especialment de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Una dada significativa és la inversió d’aquests termes  amb l’arribada de la crisi econòmica, abans de la qual un 40% del nostre públic escolar era de proximitat i la resta provenia d’altres territoris. Això indica que sovint els centres educatius prenen la decisió de visitar o no un museu per criteris estrictament econòmics i no d’oportunitat educativa. El tema de la gratuïtat dels museus pels centres educatiu, o com a mínim la creació de línies que permetin l’accés de tots els centres educatius sense discriminació econòmica a les nostres institucions, és un altre dels debats que tenim pendent, però que no podem fer sols els museòlegs. Al Museu del Ter tenim la percepció que els centres amb més necessitats són els que precisament tenen més dificultats d’accessibilitat per motius econòmics. Crec que es tracta d’un tema a estudiar bé en el futur, no només en el nostre cas sinó en tot el sector.

PÚBLIC CAPTIU? Acabem de repassar breument el pes de l’educació en el Museu del Ter. Cal dir que no som una excepció. Des de fa anys molts museus catalans han desenvolupat propostes educatives potents, i quan per dimensions els ha estat possible, uns serveis educatius molt professionalitzats que han orientat esforços generosos a oferir als centres educatius activitats i experiències educatives de molta qualitat. Avui s’han convertit en una part important de les activitats dels centres, i el món educatiu les reconeix i les valora com una part imprescindible de les seves programacions. Cal dir que aquests esforços, amb experiències d’èxit molt significatives, no sempre han estat reconeguts o recompensats per una part de la nostra professió. En determinats moments i en alguns ambients museològics encara es percep un cert menysteniment de la dimensió educativa dels museus. Ho podem descriure com una consideració del públic escolar com a visitants de segona que cristal·litza en el concepte pejoratiu de públic captiu. Per a mi, que percebo encara de tant en tant aquesta sensació en el nostre entorn professional, es tracta d’un fenomen absolutament injust i incomprensible. Després de 12 anys d’experiència professional al Museu del Ter diria, fins i tot, que és a l’inrevés: l’atenció a aquest públic escolar exigeix alts nivells de compromís, de preparació, de responsabilitat, d’avaluació i d’actualització al museu i el seu equip, molt més que qualsevol altre tipus de públic. La persistència, encara avui, d’aquests prejudicis, representa una limitació de tot el potencial educatiu de les nostres institucions.

L’EQUIP. LA POLIVALÈNCIA COM A ESTRATÈGIA. Bé, sí, l’educació als museus és molt important, és central. Així ho sentim i així ho vivim. Però sabem que no és el nostre únic camp d’acció. Hem d’afrontar també polítiques de recerca, documentació, conservació, difusió i acció cultural, i de promoció turística. Això és el que dóna sentit a un museu com el nostre. I són molts fronts. No únicament per al Museu del Ter, sinó per al gran nombre d’equipaments que, arreu del país, formen una xarxa sorprenentment densa de museus locals i comarcals sostinguts, de vegades amb dificultats, pels ajuntaments, amb equips professionals limitats, i normalment amb ben poca ajuda exterior. En aquest sentit us recomano la consulta d’aquesta taula de l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) sobre la despesa en cultura de les administracions públiques a Catalunya. Els ajuntaments, segons aquests dades, realitzaven l’any 2013 el 60% de la despesa en museus a Catalunya. Sembla que em desvio del tema principal, però m’agradaria deixar clara la idea que la gran dificultat dels nostres equipaments és la necessitat de donar resposta a un nombre important de funcions amb recursos limitats.

Tornem a l’educació. L’amplitud d’objectius i tasques, i la limitació de personal fa que la especialització i l’exclusivitat temàtica dels equips en museus com els nostres sigui poc habitual tant en l’àmbit educatiu com en la resta d’àrees, a diferència del que passa en els museus metropolitans o en alguns de ciutats mitjanes. Això representa una dificultat afegida. Hem d’utilitzar altres fórmules. En equipaments com el nostre la polivalència dels equips i el treball transversal, o el que podríem denominar “especialització de baixa intensitat” és la millor estratègia per al desenvolupament de les funcions. Ho podem expressar amb allò de tothom fa de tot, tot i que tothom fa més d’una cosa que d’una altra. Al Museu del Ter, tot l’equip té una participació major o menor en el desenvolupament de les activitats educatives, des de la conceptualització fins al monitoratge de les activitats. Cal remarcar que fins al moment al museu no s’ha externalitzat cap de les parts d’aquest procés.

MT3

MUSEU CÒMPLICE. EL COMPROMÍS. El debat sobre el posicionament dels museus és avui més viu que mai. Veiem com, poc a poc, amb dificultats, treu el cap una nova (relativament, sí, però ara no hi entrarem) visió del museu que intenta allunyar-se de l’estereotip d’institució conservadora i elitista. Els nous discursos, amb els que a Manlleu ens sentim identificats, reivindiquen la dimensió social del museu, que ha de convertir-se en un espai obert, participatiu i dialogant, compromès amb la cohesió social, la inclusió, el diàleg intercultural, la igualtat de gènere, el desenvolupament econòmic, etc… El museu ha de ser còmplice dels ciutadans i s’ha de comprometre amb el seu benestar. Com traslladem aquest paradigma a l’àmbit educatiu? Treballant amb una filosofia nova. El museu no pot ser només l’espai que es visita puntualment amb uns objectius vinculats als temaris escolars i on no es torna fins al curs següent. Hem de treballar per enfortir els vincles amb la comunitat educativa, especialment la del nostre entorn territorial, més enllà de la relació puntual que promou la nostra oferta educativa ordinària.

És clar, tot això sona molt bé, tot i que dur-ho a la pràctica és complex i, de tant en tant, frustrant (entre altres coses per les limitacions esmentades anteriorment en equipaments  com els nostres). Però el camí és ampli i les possibilitats infinites. Una experiència que considero especialment interessant i a la qual hem d’estar atents és el projecte de la Fundació Jaume Bofill Magnet: Aliances per a l’èxit educatiu, inspirat en el model nordamericà d’escoles Magnet. En aquest programa d’aliances entre centres educatius amb necessitats educatives i institucions de prestigi hi estan participant alguns museus. En la mateixa línia es troba també el projecte Escoles tandem de la Fundació Catalunya La Pedrera, on també participa, en aquest cas, el MNAC. Des del Museu del Ter hem començat durant aquest darrer curs (2015-2016) un projecte, que hem anomenat MagneTer, inspirat en aquesta metodologia de treball vinculat a l’Institut del Ter de Manlleu, promovent una interrelació que va més enllà del contacte puntual i que converteix el museu en una aula més del centre.

Una altra línia d’actuació dels darrers anys han estat els projectes d’aprenentatge-servei, implicant els alumnes en activitats molt variades de recuperació de bosc de ribera (amb plantades, neteja…), projectes de senyalització turística, de documentació de fons fotogràfics de caràcter local o, fins i tot, en projectes de restauració d’alguns objectes de la col·lecció del museu. No entraré a detallar-los, però sí deixeu-me dir que creiem que projectes com aquests donen un nou sentit al museu, el doten d’una potència transformadora nova, si voleu modesta, és clar, però també real. Ens ajuden a prendre més consciència del potencial educatiu i integrador del patrimoni cultural i natural, i també ens ajuden a enfortir la nostra relació amb la ciutadania. No és poca cosa.

Amb aquest posicionament el museu se sent encara més un actor de la vida social i enforteix la seva relació amb la ciutadania. Cert que és complex i que els recursos sempre són limitats, però, i tornant al títol d’aquest article, si sense col·leccions no hi ha museu, sense educació, tampoc.

 

Carles García Hermosilla
Historiador i antropòleg, màster en museologia i gestió del patrimoni cultural per la Universitat de Barcelona. Treballa en el sector de la gestió del patrimoni des de fa 20 anys. Des de l’any 2004 és director del Museu del Ter.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s