Patrimoni immaterial: ‘Sobre immaterialitat i subjectivitat’, per Lluís García Petit

Fira Sant Ponç Barcelona
Fira de Sant Ponç a Barcelona

El nou concepte de patrimoni cultural immaterial ha desfermat molts comentaris sobre la indefinició que suposadament implica i el risc que “qualsevol cosa” pugui ser considerada patrimoni. Al meu entendre, el concepte de patrimoni cultural ja implica per ell mateix un notable marge de subjectivitat. Si repassem les definicions que se’n fan ho comprovarem, i posaré com a exemple la llei del patrimoni cultural català: “El patrimoni cultural català és integrat per tots els béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials, de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures.” Després es refereix també al patrimoni immaterial, però fixem-nos que l’essencial és que es tracta de coses “que mereixen una protecció i una defensa especial”. Això com es mesura i qui ho avalua? Perquè unes esglésies són patrimoni i altres no? Depèn només de l’antiguitat?

Aquí rau, en la meva opinió, una de les claus. No perquè el patrimoni sigui intrínsecament un concepte subjectiu, sinó per com organitzem aquesta subjectivitat. Fins ara, en el cas dels monuments, dels jaciments arqueològics, dels béns mobles, etc., ha predominat àmpliament el criteri “tècnic”, el criteri dels especialistes, i s’ha deixat de banda l’opinió de la població (potser això explica el distanciament creixent entre la societat i el “seu” patrimoni, que sembla destinat essencialment al turisme). El concepte de patrimoni cultural immaterial posa el pes de la subjectivitat en la població directament implicada, la que el manté viu, és ella qui ha de dir si un element és patrimoni o no. Per descomptat els experts tenen una funció primordial, ells disposen de moltíssima informació i poden aportar arguments i opinions, però la decisió final no els pertoca.

Moltes reaccions davant del concepte de patrimoni cultural immaterial tenen a veure amb la tensió entre dues forces: l’afany de conèixer i la necessitat d’actuar. En l’àmbit del patrimoni cultural immaterial, fins ara els científics i estudiosos teníem una actitud predominantment contemplativa, que no pretenia conservar o mantenir res, i ara hem de col•laborar a transmetre aquest patrimoni immaterial a les generacions futures, perquè la societat ens ho demana. A escala mundial ens hem adonat que una part molt important de cadascuna de les cultures del món s’estava perdent i hem decidit actuar. El debat acadèmic i intel•lectual sobre el concepte és necessari i enriquidor, però no ha de representar un fre a la urgent necessitat d’actuar per preservar la diversitat cultural de la humanitat. La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de la UNESCO, és la millor eina que tenim en aquests moments i hem d’aprendre a utilitzar-la.

 

 

Lluís Garcia Petit
Consultor de patrimoni cultural especialitzat en les convencions de la UNESCO i ha estat implicat en diversos projectes relacionats amb la Convenció del Patrimoni Cultural Immaterial, un d’ells reconegut com a bona pràctica mundial.

Anuncis

One response to “Patrimoni immaterial: ‘Sobre immaterialitat i subjectivitat’, per Lluís García Petit

  1. Retroenllaç: VALORACIÓ DE LA VISITA AL MUSEU DE LA PESCA I A L’ESPAI DEL PEIX | Cafès de patrimoni·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s